La rateta que (no) escombrava l'escaleta.

Feia anys que vivia sol. Els meus tres fills ja grans campaven al seu aire per aquests mons de Déu. De tant en tant (vull dir gairebé mai) rebia notícies seves i com que venien acompanyades d'alguna necessitat econòmica que havia de satisfer amb immediatesa, tampoc em feia gaire il·lusió obrir les seves cartes. La meva dona va arreplegar una malura estranya que se la va emportar lluny enllà. El seu record encara avui em fa una mena de companyia ben peculiar que amoroseix el dolor. La veritat és que estava sol i em sentia sol. Em quedava però, encara la meva afició a la pintura que em proporcionava estones d'una companyia ben grata.

El que havia estat fins aleshores un pis decentet i acollidor el vaig convertir en un simulacre d'estudi on empastifava totes les teles que queien a les meves mans. És a dir: pretenia ser un artista. Però estava sol. En el silenci de l'estada més amplia del pis, hi havia plantat el cavallet i quan el cor m' apressava a remenar colors, m'hi posava amb fruïció. El silenci, benaurat silenci, em feia tanta companyia! Aleshores, cal dir les coses pel seu nom, a voltes el trobava feixuc i la nostàlgia em queia sobre com una pluja suau i em calava fins al moll de l'esperit.

El sou de l'atur no em donava per massa alegries. A les 9h. del mati de cada dia 26 anava al banc a recollir les quatre pesetones què em servien per fer bullir l'olla i encara arraconava algun centimet per les meves cabòries artístiques. Què vull dir amb això? Doncs que la Vanesa que estava com un tren (fins i tot com un AVE) era la que em feia de model un dia al mes i és la que recollia les engrunes (bo i despulladeta) del sobrant de la meva microscòpica fortuna.

Dibuixar un nu femení, heu vist mai un delit més excels? El llapis amunt i avall, assedegat de tanta bellesa, escalant curses inabastables, contundents i plenes d'aquell ritme encisador que et deixa bocabadat i..., que estan plenes de promeses.

L'altre dia, va ser l'altre dia que sense anar més lluny la Vanesa (jo li dic Vanesita) va marcar de manera contundent el futur de la meva vida. Senzillament, després d'una bona estona de posar d'una manera estàtica i harmoniosa, de sobte fot un crit i s'enfilà sobre el tamboret d'una revolada: una rata, he visto una rata!!! I no parava de cridar la seva descoberta. A mi personalment, em va semblar que tenia el seu mèrit que un petit ésser escanyolit i acollonit provoques l'espectacle de la Vanesa enfilada sobre el petit tamboret i fent equilibris per no caure.

Nunca más, si no matas esta fiera no volveré nunca más! Amb aquesta contundència es va expressar la model (la seva invalidesa lingüística només li permetia el castellà). Va ser aleshores que l'ensurt va ser meu...i gros! No em podia imaginar la vida sense aquelles corbes que em produïen uns mareigs encantadors. Havia de ser cuitós i prendre decisions fermes: em quedava tan sols un mes de coll.

Arraulit al racó suposadament més pròxim al amagatall de la futura víctima i camuflat degudament (sabia de l'astúcia d'aquests rosegadors), em passava les nits esperant algun indici, alguna bonior que delatés la seva presencia.

Per fi, -ja feia vint-i-nou nits de la meva cacera!- la vaig tenir a l'abast. Armat com estava del ganivet de tallar filets, el vaig fer caure amb tota la ràbia què portava acumulada sobre aquella bèstia. Ho vaig encertar a mitges. La cua va quedar partida en dos trossos i poca cosa més. L'animal que grinyolava, deixava un regalim de sang i s'arrossegava com podia fins al seu cau. A mig camí i de panxa enlaire se'm quedà mirant. Una llambregada ben estranya, no sabria com explicar-ho; entre inquisitiva i atemorida. Jo que la deixo fer i ella que segueix carranquejant fins a l'amagatall. Allà, esperant a la mare, nou ratolinets que es van agombolar de seguida per tapar la sangonera de la cua. Jo que m'ho quedo mirant, mig avergonyit, mig emocionat. Se'm va disparar aquell tret que porto ben amagat dins el cor i que fa amb mi el que vol: em vaig compadir d'aquella “família”.

No sé l'estona que va passar, el fet és que vam arribar a un pacte amb els següents acords:

-Prohibit terminantment sortir del cau el dia 26 de cada mes ni fer cap soroll que pugui molestar a la meva model.

-Sereu els meus hostes fins a la majoria d'edat de la mainada.

-Quan arribi aquest dia, la mare i la resta de la família deixaran casa meva i es buscaran la vida pel seu compte i risc.

Hi han coses a la vida que, a voltes acaben bé. Aquesta va ser una d'elles:

La “família” va respectar els pactes escrupolosament: els petits es van fer grans i vam celebrar el seu acomiadament amb una petita festa: ganyips per a tots i petons i abraçades.

Vaig gaudir d'una entranyable companyia tots aquells temps.

I vaig seguir fruint de les corbes més ben organitzades del món!

Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad (La verbena de la paloma de Tomas Breton.1894)

     El 15 de setembre de l'any 2263 vam celebrar els meus 125 anys! La jubilació desitjada. Quina festassa! Ens vam reunir tota la família via estel·lar. La meva dona, més jove que jo (123) i que els darrers anys vivia a Sidney estudiant les depressions bipolars de la mosca “Scaptia (Plinthina) beyonceae” ; en Calixte (103 anys), el meu fill gran, Director General d'una gran companyia que fabricava circuits integrals per llapis de colors; en Llument (98 anys) que vivia a Sud Àfrica i estava especialitzat en olleres quàntiques, l'Estela (97 anys) psicoanalista d'orangutans semisalvatges, i per fi la petita la Petrolina (96 anys) investigadora dedicada a esbrinar el creixement de les ungles a l'adolescència.

     La ciència que deu n'hi do el que havia avançat, encara estava lluny d'aconseguir el somni de la humanitat: arribar als 150 anys amb plena eufòria juvenil. I, és clar, a la meva edat, les peces del cos ja començaven a fer garranyics. Aquest va ser precisament el tema que vam encetar durant el nostre àpat exclusivament sideral atès que els menjars de queixalada quedaven tan sols per la gent sense recursos econòmics. Nosaltres, la gent normal, ja no menjàvem, tan sols englotíem uns comprimits que es deixaven l'estomac ben ple i com que érem tan lluny els uns dels altres, ens comunicàvem telepàticament (el meu besavi m'havia explicat que quan era jove, necessitaven uns telèfons portàtils que duien tot al dia a sobre. Quin horror!).

     Quan els hi vaig explicar que la meva cama esquerra començava a ranquejar, tots van estar d'acord i fins i tot em van convèncer de què havia de fer quelcom al respecte.

Sense pensar-m'ho més, vaig agafar el meu dron i vaig aterrar al bell mig del servei d'informació de “El Tall Anglès” (l'antic El Corte Ingles. A la república catalana ja tan sols es parlava català). El robot que em va atendre em va explicar ben amable que el departament de cames estava a la sisena planta. El meu dron que era més llest que un pèsol, m'hi va portar d'una revolada.

     Els grans magatzems tenen aquesta gran avantatja: pots mirar i remenar tot el que vulguis sense que ningú et vingui a imposar el seu criteri. N'hi havia de totes mides i de tots colors. Podies escollir les que portaven un software incorporat amb 1milio de Gigues – potència més que suficient per pujar a l'Aneto si aquest era el teu caprici - o les que t'oferien unes modestes passejades pel barri. Les que bronzejades per estius calorosos et proposaven un aspecte d'atleta. Les que arrodonides amb una musculatura contundent, prometien xutar i encertar el gol manta vegades (parlaven inclòs d'un encert del 95%!). Les que... per fi va venir el robot especialitzat en cames i peus i molt amable em preguntà: Puc ser-li d'alguna ajuda senyor? Junts vam mirar i remenar fins que vam trobar les que, aparentment podien encaixar amb la meva talla. En vam portar tres unitats al provador per triar la més adient.

     El procés va ser molt més senzill del que m'havia pensat. Amb la destresa de mestre que coneix l'ofici, em va agafar la cama esquerra (sabia ja que era la que cocejava) i me la va desenroscar. Se la va mirar amb un aire de commiseració alhora que la deixava en un racó del vestidor. Tot seguit agafà la primera de les que vam escollir i amb la mateixa facilitat que havia desenroscat la meva, em va enroscar la nova. Semblava avinent, però quan vaig fer alguns passos per veure si m'hi trobava bé, coixejava descaradament i la vaig refusar. Després, la segona que si bé era bona de mida, vaig pensar que el seu aspecte sexi no feia per la meva edat. i per fi la tercera que, definitivament va ser la que vaig escollir. Que bé quedava! Quina patxoca feia! I com bellugava la punyetera! Aquesta!, li vaig ordenar. Definitivament aquesta!

     Quan un està content amb el que ha comprat, gairebé ni pensa amb el preu. Així vaig actuar jo. Em va costar un ull de la cara, però com que d'ulls no n'havia de comprar cap, vaig pensar per fi que el preu era just.

     Miri senyor, em va dir el robot ben servicial i content, pensi que està fent una bona compra. La cama que vostè s'emporta està garantida per cinc anys, però no tan sols això, també la pot tornar si per algun motiu (no acaba d'enroscar bé, li queda més curta o més llarga que l'altra, grinyola, etc...) li canviem per una altra. Ah! I encara em descuidava la super oferta que fem fins a final de mes: si amb la cama vostè s'emporta també, per exemple, el dit d'una mà o d'un peu, o una orella, li rebaixem un 3% del total de la compra! I...li vaig preguntar jo a cau d'orella: el recanvi de les parts íntimes també entre a l'oferta? No us ho creureu però es va posar vermell! No senyor, em contestà amb veu tremolosa. Estem parlant d'uns de preus astronòmics atès que les proves són molt més rigoroses.  Vaig pensar que pot ser més endavant...

     Com que l'oferiment em va semblar força assenyat, estigué rumiant una bona estona per arribar a la conclusió de què era una pena no aprofitar-lo. De dits estava bé, malgrat que el de senyalar ja s'havia escurçat força. I com que em va prometre que si comprava una orella nova hi sentiria més bé (val a dir que ja començava a sordejar), vaig trobar encertada l'ocasió d'aprofitar el descompte.

     Se l'emportarà posada el senyor? Que em pregunta el robot. El què, que li contesto jo, la cama o l'orella? Els dos estris si així li plau. A mi em feia tanta il·lusió que li vaig dir de seguida un sí ben contundent. I d'aquesta, que en vol que fem? (referint-se a la meva de sempre). Després de pensar-hi un borrall vaig decidir que me l'emportava. No se sap mai el que pot passar! Una cama de recanvi no fa mai nosa!

I amb una cama nova al cos i una altra de vella a la ma, i una orella per estrenar, vaig arribar a casa ben content.

Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad. Quina raó tenien els de La Verbena de la Paloma! Quina clarividència!