La
rateta que (no) escombrava l'escaleta.
Feia
anys que vivia sol. Els meus tres fills ja grans campaven al seu aire
per aquests mons de Déu. De tant en tant (vull dir gairebé mai)
rebia notícies seves i com que venien acompanyades d'alguna
necessitat econòmica que havia de satisfer amb immediatesa, tampoc
em feia gaire il·lusió obrir les seves cartes. La meva dona va
arreplegar una malura estranya que se la va emportar lluny enllà. El
seu record encara avui em fa una mena de companyia ben peculiar que
amoroseix el dolor. La veritat és que estava sol i em sentia sol. Em
quedava però, encara la meva afició a la pintura que em
proporcionava estones d'una companyia ben grata.
El
que havia estat fins aleshores un pis decentet i acollidor el vaig
convertir en un simulacre d'estudi on empastifava totes les teles que
queien a les meves mans. És a dir: pretenia ser un artista. Però
estava sol. En el silenci de l'estada més amplia del pis, hi havia
plantat el cavallet i quan el cor m' apressava a remenar colors, m'hi
posava amb fruïció. El silenci, benaurat silenci, em feia tanta
companyia! Aleshores, cal dir les coses pel seu nom, a voltes el
trobava feixuc i la nostàlgia em queia sobre com una pluja suau i em
calava fins al moll de l'esperit.
El
sou de l'atur no em donava per massa alegries. A les 9h. del mati de
cada dia 26 anava al banc a recollir les quatre pesetones què em
servien per fer bullir l'olla i encara arraconava algun centimet per
les meves cabòries artístiques. Què vull dir amb això? Doncs que
la Vanesa que estava com un tren (fins i tot com un AVE) era la que
em feia de model un dia al mes i és la que recollia les engrunes (bo
i despulladeta) del sobrant de la meva microscòpica fortuna.
Dibuixar
un nu femení, heu vist mai un delit més excels? El llapis amunt i
avall, assedegat de tanta bellesa, escalant curses inabastables,
contundents i plenes d'aquell ritme encisador que et deixa bocabadat
i..., que estan plenes de promeses.
L'altre
dia, va ser l'altre dia que sense anar més lluny la Vanesa (jo li
dic Vanesita) va marcar de manera contundent el futur de la meva
vida. Senzillament, després d'una bona estona de posar d'una manera
estàtica i harmoniosa, de sobte fot un crit i s'enfilà sobre el
tamboret d'una revolada: una rata, he visto una rata!!! I no
parava de cridar la seva descoberta. A mi personalment, em va
semblar que tenia el seu mèrit que un petit ésser escanyolit i
acollonit provoques l'espectacle de la Vanesa enfilada sobre el petit
tamboret i fent equilibris per no caure.
Nunca
más, si no matas esta fiera no volveré nunca más! Amb aquesta
contundència es va expressar la model (la seva invalidesa
lingüística només li permetia el castellà). Va ser aleshores que
l'ensurt va ser meu...i gros! No em podia imaginar la vida sense
aquelles corbes que em produïen uns mareigs encantadors. Havia de
ser cuitós i prendre decisions fermes: em quedava tan sols un mes de
coll.
Arraulit
al racó suposadament més pròxim al amagatall de la futura víctima
i camuflat degudament (sabia de l'astúcia d'aquests rosegadors), em
passava les nits esperant algun indici, alguna bonior que delatés la
seva presencia.

No
sé l'estona que va passar, el fet és que vam arribar a un pacte amb
els següents acords:
-Prohibit
terminantment sortir del cau el dia 26 de cada mes ni fer cap soroll
que pugui molestar a la meva model.
-Sereu
els meus hostes fins a la majoria d'edat de la mainada.
-Quan
arribi aquest dia, la mare i la resta de la família deixaran casa
meva i es buscaran la vida pel seu compte i risc.
Hi
han coses a la vida que, a voltes acaben bé. Aquesta va ser una
d'elles:
La
“família” va respectar els pactes escrupolosament: els petits es
van fer grans i vam celebrar el seu acomiadament amb una petita
festa: ganyips per a tots i petons i abraçades.
Vaig gaudir d'una entranyable
companyia tots aquells temps.
I
vaig seguir fruint de les corbes més ben organitzades del món!