viernes, 14 de octubre de 2016

Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad (La verbena de la paloma de Tomas Breton.1894)



     El 15 de setembre de l'any 2263 vam celebrar els meus 125 anys! La jubilació desitjada. Quina festassa! Ens vam reunir tota la família via estel·lar. La meva dona, més jove que jo (123) i que els darrers anys vivia a Sidney estudiant les depressions bipolars de la mosca Scaptia (Plinthina) beyonceae” ; en Calixte (103 anys), el meu fill gran, Director General d'una gran companyia que fabricava circuits integrals per llapis de colors; en Llument (98 anys) que vivia a Sud Àfrica i estava especialitzat en olleres quàntiques, l'Estela (97 anys) psicoanalista d'orangutans semisalvatges, i per fi la petita la Petrolina (96 anys) investigadora dedicada a esbrinar el creixement de les ungles a l'adolescència.

     La ciència que deu n'hi do el que havia avançat, encara estava lluny d'aconseguir el somni de la humanitat: arribar als 150 anys amb plena eufòria juvenil. I, és clar, a la meva edat, les peces del cos ja començaven a fer garranyics. Aquest va ser precisament el tema que vam encetar durant el nostre àpat exclusivament sideral atès que els menjars de queixalada quedaven tan sols per la gent sense recursos econòmics. Nosaltres, la gent normal, ja no menjàvem, tan sols englotíem uns comprimits que es deixaven l'estomac ben ple i com que érem tan lluny els uns dels altres, ens comunicàvem telepàticament (el meu besavi m'havia explicat que quan era jove, necessitaven uns telèfons portàtils que duien tot al dia a sobre. Quin horror!).

     Quan els hi vaig explicar que la meva cama esquerra començava a ranquejar, tots van estar d'acord i fins i tot em van convèncer de què havia de fer quelcom al respecte.
Sense pensar-m'ho més, vaig agafar el meu dron i vaig aterrar al bell mig del servei d'informació de “El Tall Anglès” (l'antic El Corte Ingles. A la república catalana ja tan sols es parlava català). El robot que em va atendre em va explicar ben amable que el departament de cames estava a la sisena planta. El meu dron que era més llest que un pèsol, m'hi va portar d'una revolada.

     Els grans magatzems tenen aquesta gran avantatja: pots mirar i remenar tot el que vulguis sense que ningú et vingui a imposar el seu criteri. N'hi havia de totes mides i de tots colors. Podies escollir les que portaven un software incorporat amb 1milio de Gigues – potència més que suficient per pujar a l'Aneto si aquest era el teu caprici - o les que t'oferien unes modestes passejades pel barri. Les que bronzejades per estius calorosos et proposaven un aspecte d'atleta. Les que arrodonides amb una musculatura contundent, prometien xutar i encertar el gol manta vegades (parlaven inclòs d'un encert del 95%!). Les que... per fi va venir el robot especialitzat en cames i peus i molt amable em preguntà: Puc ser-li d'alguna ajuda senyor? Junts vam mirar i remenar fins que vam trobar les que, aparentment podien encaixar amb la meva talla. En vam portar tres unitats al provador per triar la més adient.

     El procés va ser molt més senzill del que m'havia pensat. Amb la destresa de mestre que coneix l'ofici, em va agafar la cama esquerra (sabia ja que era la que cocejava) i me la va desenroscar. Se la va mirar amb un aire de commiseració alhora que la deixava en un racó del vestidor. Tot seguit agafà la primera de les que vam escollir i amb la mateixa facilitat que havia desenroscat la meva, em va enroscar la nova. Semblava avinent, però quan vaig fer alguns passos per veure si m'hi trobava bé, coixejava descaradament i la vaig refusar. Després, la segona que si bé era bona de mida, vaig pensar que el seu aspecte sexi no feia per la meva edat. i per fi la tercera que, definitivament va ser la que vaig escollir. Que bé quedava! Quina patxoca feia! I com bellugava la punyetera! Aquesta!, li vaig ordenar. Definitivament aquesta!

     Quan un està content amb el que ha comprat, gairebé ni pensa amb el preu. Així vaig actuar jo. Em va costar un ull de la cara, però com que d'ulls no n'havia de comprar cap, vaig pensar per fi que el preu era just.

     Miri senyor, em va dir el robot ben servicial i content, pensi que està fent una bona compra. La cama que vostè s'emporta està garantida per cinc anys, però no tan sols això, també la pot tornar si per algun motiu (no acaba d'enroscar bé, li queda més curta o més llarga que l'altra, grinyola, etc...) li canviem per una altra. Ah! I encara em descuidava la super oferta que fem fins a final de mes: si amb la cama vostè s'emporta també, per exemple, el dit d'una mà o d'un peu, o una orella, li rebaixem un 3% del total de la compra! I...li vaig preguntar jo a cau d'orella: el recanvi de les parts íntimes també entre a l'oferta? No us ho creureu però es va posar vermell! No senyor, em contestà amb veu tremolosa. Estem parlant d'uns de preus astronòmics atès que les proves són molt més rigoroses.  Vaig pensar que pot ser més endavant...

     Com que l'oferiment em va semblar força assenyat, estigué rumiant una bona estona per arribar a la conclusió de què era una pena no aprofitar-lo. De dits estava bé, malgrat que el de senyalar ja s'havia escurçat força. I com que em va prometre que si comprava una orella nova hi sentiria més bé (val a dir que ja començava a sordejar), vaig trobar encertada l'ocasió d'aprofitar el descompte.

     Se l'emportarà posada el senyor? Que em pregunta el robot. El què, que li contesto jo, la cama o l'orella? Els dos estris si així li plau. A mi em feia tanta il·lusió que li vaig dir de seguida un sí ben contundent. I d'aquesta, que en vol que fem? (referint-se a la meva de sempre). Després de pensar-hi un borrall vaig decidir que me l'emportava. No se sap mai el que pot passar! Una cama de recanvi no fa mai nosa!
I amb una cama nova al cos i una altra de vella a la ma, i una orella per estrenar, vaig arribar a casa ben content.

Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad. Quina raó tenien els de La Verbena de la Paloma! Quina clarividència!