martes, 25 de octubre de 2016


La rateta que (no) escombrava l'escaleta.

Feia anys que vivia sol. Els meus tres fills ja grans campaven al seu aire per aquests mons de Déu. De tant en tant (vull dir gairebé mai) rebia notícies seves i com que venien acompanyades d'alguna necessitat econòmica que havia de satisfer amb immediatesa, tampoc em feia gaire il·lusió obrir les seves cartes. La meva dona va arreplegar una malura estranya que se la va emportar lluny enllà. El seu record encara avui em fa una mena de companyia ben peculiar que amoroseix el dolor. La veritat és que estava sol i em sentia sol. Em quedava però, encara la meva afició a la pintura que em proporcionava estones d'una companyia ben grata.

El que havia estat fins aleshores un pis decentet i acollidor el vaig convertir en un simulacre d'estudi on empastifava totes les teles que queien a les meves mans. És a dir: pretenia ser un artista. Però estava sol. En el silenci de l'estada més amplia del pis, hi havia plantat el cavallet i quan el cor m' apressava a remenar colors, m'hi posava amb fruïció. El silenci, benaurat silenci, em feia tanta companyia! Aleshores, cal dir les coses pel seu nom, a voltes el trobava feixuc i la nostàlgia em queia sobre com una pluja suau i em calava fins al moll de l'esperit.

El sou de l'atur no em donava per massa alegries. A les 9h. del mati de cada dia 26 anava al banc a recollir les quatre pesetones què em servien per fer bullir l'olla i encara arraconava algun centimet per les meves cabòries artístiques. Què vull dir amb això? Doncs que la Vanesa que estava com un tren (fins i tot com un AVE) era la que em feia de model un dia al mes i és la que recollia les engrunes (bo i despulladeta) del sobrant de la meva microscòpica fortuna.

Dibuixar un nu femení, heu vist mai un delit més excels? El llapis amunt i avall, assedegat de tanta bellesa, escalant curses inabastables, contundents i plenes d'aquell ritme encisador que et deixa bocabadat i..., que estan plenes de promeses.

L'altre dia, va ser l'altre dia que sense anar més lluny la Vanesa (jo li dic Vanesita) va marcar de manera contundent el futur de la meva vida. Senzillament, després d'una bona estona de posar d'una manera estàtica i harmoniosa, de sobte fot un crit i s'enfilà sobre el tamboret d'una revolada: una rata, he visto una rata!!! I no parava de cridar la seva descoberta. A mi personalment, em va semblar que tenia el seu mèrit que un petit ésser escanyolit i acollonit provoques l'espectacle de la Vanesa enfilada sobre el petit tamboret i fent equilibris per no caure.

Nunca más, si no matas esta fiera no volveré nunca más! Amb aquesta contundència es va expressar la model (la seva invalidesa lingüística només li permetia el castellà). Va ser aleshores que l'ensurt va ser meu...i gros! No em podia imaginar la vida sense aquelles corbes que em produïen uns mareigs encantadors. Havia de ser cuitós i prendre decisions fermes: em quedava tan sols un mes de coll.

Arraulit al racó suposadament més pròxim al amagatall de la futura víctima i camuflat degudament (sabia de l'astúcia d'aquests rosegadors), em passava les nits esperant algun indici, alguna bonior que delatés la seva presencia.

Per fi, -ja feia vint-i-nou nits de la meva cacera!- la vaig tenir a l'abast. Armat com estava del ganivet de tallar filets, el vaig fer caure amb tota la ràbia què portava acumulada sobre aquella bèstia. Ho vaig encertar a mitges. La cua va quedar partida en dos trossos i poca cosa més. L'animal que grinyolava, deixava un regalim de sang i s'arrossegava com podia fins al seu cau. A mig camí i de panxa enlaire se'm quedà mirant. Una llambregada ben estranya, no sabria com explicar-ho; entre inquisitiva i atemorida. Jo que la deixo fer i ella que segueix carranquejant fins a l'amagatall. Allà, esperant a la mare, nou ratolinets que es van agombolar de seguida per tapar la sangonera de la cua. Jo que m'ho quedo mirant, mig avergonyit, mig emocionat. Se'm va disparar aquell tret que porto ben amagat dins el cor i que fa amb mi el que vol: em vaig compadir d'aquella “família”.

No sé l'estona que va passar, el fet és que vam arribar a un pacte amb els següents acords:

-Prohibit terminantment sortir del cau el dia 26 de cada mes ni fer cap soroll que pugui molestar a la meva model.

-Sereu els meus hostes fins a la majoria d'edat de la mainada.

-Quan arribi aquest dia, la mare i la resta de la família deixaran casa meva i es buscaran la vida pel seu compte i risc.

Hi han coses a la vida que, a voltes acaben bé. Aquesta va ser una d'elles:

La “família” va respectar els pactes escrupolosament: els petits es van fer grans i vam celebrar el seu acomiadament amb una petita festa: ganyips per a tots i petons i abraçades.

Vaig gaudir d'una entranyable companyia tots aquells temps.

I vaig seguir fruint de les corbes més ben organitzades del món!