Culpable
o innocent?
Ja
portaven uns bons disset anys casats i fins aleshores el matrimoni
havia estat passablement reeixit. És clar, com tots els matrimonis
del món, si la torrada ha sortit al punt aquest matí, t'estimo
d'allò més. Si no és així, el dia comença malament. Després, la
jornada rutinària: el treball, els clients descontents i les
cabòries per arribar a final de mes. Res emprenyava tant al Sisquet
com arribar a casa al vespre cansat i veure males cares. ¡No!, ¡és
que no ho suportava! I l'estimació del matí es fonia com un gassó
fora de lloc, si aquest era el cas. Ella, llesta com un pèsol,
l'esperava sempre amb un petó a punt de sortir dels seus llavis i
interpretava a la primera ullada l'estat d'ànim del marit. Petó va
i petó ve i semblava que la cosa quedava mitjanament resolta.
Sisquet del meu cor, que t'he fet uns rogers amb un vinet blanc
que t'hi lleparàs els dits. I ell que disposava d'un estomac
agraït, se li passaven tots els mals.
Els
rogers al plat i la tele explicant les darreres desgracies del
moment, així transcorria el sopar d'aquell matrimoni. Ni fu ni fa,
ni blanc ni negre. Rutina pura i dura que ho embolcallava tot. Les
darreres bestieses de la TV, quatre tirs als dolents, tretze
assassinats i quatre follades, que en Sisquet, li feien l'afecte d'un
somnífer ben eficaç.
Aquí,
però, on acabaven els maldecaps d'en Sisquet, començaven els de la
Ramoneta: en Sisquet roncava a cor que me'n dons. Disset anys, disset
llarguíssims anys escoltant les ventades dels pulmons del marit que
anaven i venien d'una manera rítmica, compassada, tètricament
dissonant i cadenciosa. Ara bufa, ara xucla i així orquestrava
l'olla de grills que ni la Ramoneta ni ningú és capaç d'aguantar.
Bé, a ella mai se li ocórrer si n'hi havien d'altres que
aconseguien trobar un deliri metafísic amb aquells xiulets.
Tal
era el martiri de la dona, que de mica en mica, a través d'anys de
patiments i de insomnis, el seu cap no parava de barrinar. No, no hi
havia solució. Els tractaments assetjats van resultar un fracàs
total. Enviar-lo a dormir a una altra cambra era impossible (un
apartament de 35 m2, no donava per a més). Va arribar per fi a un
carreró sense sortida: o ella s'aniria morint per no poder dormir o
ell tenia que morir perquè dormis ella. Alea iacta est. Que
clar i català vol dir: nano l'has cagada!
Arsènic?
Els forenses el detectarien de seguida. Amb el ganivet de la cuina?
No hi hauria ningú capaç d'amagar els brolls de sang que ho
empastifarien tot. El coixí per tapar-li la boca? Ell tenia molta
més força que ella i allò haguera acabat en una lluita perduda.
Pastilles per dormir a dotzenes? Un cop més els facultatius ho
clissarien. I així passaven les hores i els dies; rumiant la millor
solució que convingues a tots dos.
Això
no treia a la pobra Ramoneta d'atendre les seves labors rutinàries
d'ama de casa. I vet-aquí el que són les casualitats: Com cada matí
al sortir de casa rumiant les seves cabòries, enfilava el petit
carreró que la portaria fins el Super d'on ella n'era client ja feia
uns quants anys. Sí, tant de temps anant amunt i avall i mai havia
parat atenció en el local
que oferia tota mena de jocs als vailets del barri. Just dues portes
abans del seu mercat.
Ella, sense esma s'hi parà al
davant. A aquella hora del matí hi havia poc jovent i això li
permeté veure la quantitat de maquinetes de matar moros i cristians,
de fer carreres a 330 kms. per hora o de lluitar contra els malvats
que volien envair castells inexpugnables. També hi havia un billar
amb unes boles rodones i brillants; dues blanques i una de vermella
. No, això no anirà bé, li deia el seu subconscient que
ella sense voler l'escoltava. A la taula de ping pong hi havia una
parella de nois que hi jugaven ben aficionats.
Un
cop més va ser el subconscient que va parlar i ara ho feia amb una
cridòria tan exagerada que fins i tot va tenir por que ho poguessin
sentir els vianants: Aquesta Sisqueta, aquesta és la bona i
ho repetia una vegada i una altra i una....
Del
subconscient va passar com un llamp a la consciència i no va dubtar
ni un moment. L'encarregat de l'establiment li volia vendre una de
vella i ella si va oposar amb contumàcia: “No, aquesta no, la vull
nova”. I un cop més el subconscient li va parlar així: Ben fet
Ramoneta a saber la de microbis que trasteja una pilota de ping pong
vella i les malalties que pot encomanar. Fins i tot malures que
arribin a produir la mort. Aquesta darrera paraula (ara ja, un
cop més en plena consciencia) la va relacionar amb la ronquera del
marit. Per fi, va comprar la piloteta nova i després dels afers del
dia tornà a casa amb un somriure ben plaent.
Ha
estat sense voler! que no, que no he estat jo!, que juro per tots els
sants que jo només volia jugar! Que m'heu de creure, que no ho volia
fer! Que me l'estimava molt, cony! que...i
així seguia la lletania de la Ramoneta atrapada en mal moment.
Tan
grossa era la cridòria que els vianants mig sorpresos i mig
esporuguits, van optar per trucar al 091. El cotxe de la patrulla
aquesta vegada va actuar amb eficiència: Amb bones paraules i una
fermesa amable, se'n van emportar a la Ramoneta cap a comissaria.
Hi
va haver judici, un judici sumaríssim per deixar l'empremta
indeleble de la balança de la justícia. Les dotze persones del
jurat escoltaven expectants els arguments. Per un costat el fiscal
(que tenia ben clar que la Ramoneta era una assassina) i per l'altre
l'advocat defensor que creia ferventment en la innocència de
l'acusada.
Parla
el fiscal acusador: Senyors del Jurat. Un cop vista la causa del
terrible crim perpetrat per l'acusada, ja no queda el més mínima
dubte de que amb premeditació i la sang freda que feia el cas, va
cometre un assassinat execrable: Aprofitant-se de la incapacitat del
seu marit per defensar-se (estava dormit com un tronc), li va
introduir a la boca una pilota de ping pong i el va ofegar ipso
facto. És per això, membres del jurat que demano per a ella la
pena més severa que contempla el nostre codi penal: vint-i- cinc
anys de presó. No dubto que el jurat amb l'afany que li correspon,
donaré el vist i plau a la meva presentació.
Parla
la defensa: Senyors del Tribunal, membres del jurat, em toca avui
defensar un cas que, per dir-ho planerament, em prou feines
necessitaria defensa. Jo us demano senyors del jurat que per uns
instants dirigiu la mirada a la acusada i preneu atenció del candor
dels seus ulls. Si us hi fixeu bé, tan sols veureu bondat, unes
llàgrimes que no paren de rajar i ganes de recuperar l'estimat.
Estic segur de què amb aquest gest vostre ja n'hi hauria prou per
absoldre a la meva defensada. Atès, però, que la justícia demana
arguments objectius i contundents, jo us explicaré en breus paraules
el que realment va passar aquella desgraciada nit de la mort d'en
Sisquet: La Ramoneta (permeteu-me aquesta familiaritat) que feia qui
sap lo, que no podia dormir, no se li va ocórrer res més que passar
unes bones estones aprofitant la peculiar manera de dormir del seu
marit.
El
fet és que va comprar una piloteta de ping pong per jugar-hi mentre
ell dormia. Jugar-hi com? , us preguntareu. Senzillament aprofitant
els bufecs del marit. El joc, senzill a més no poder, consistia en
ficar la piloteta dins la boca en el precís moment en que ell feia
una inspiració profunda i quan tot seguit venia l'esbufegada, la
piloteta saltava juganera ben enlaire. Aquest joc, que, què voleu,?
divertia a la Ramoneta es repetia manta vegades. La piloteta amunt i
avall feia el mateix afecte del ou com balla a la catedral. Però,
per apropar-nos al màxim a allò que és just, ella provava i
provava de enviar la piloteta més i més en l'aire. Per
aconseguir-ho, aprofitava els moments en que la piloteta estava
esperant la sortida, per retenir-la dins la gola uns segons, què dic
segons? mil·lèsimes de segon. Quan hi volguera ser a temps, va
comprendre horroritzada que havia arribat massa tard. En Sisquet va
passar a millor vida amb la boca ben oberta i una petita piloteta de
ping pong dins la gola.
Ara,
respectable membres del jurat podeu capir amb claredat l'angoixa de
la nostra defensada? Ella, no ho volia fer, tan sols volia jugar!
Passar una estona divertida aprofitant la força eòlica del seu
marit, bo i dormint.
Hi
ha culpa amb això? Algú, estimats membres del jurat pot aixecar el
dit acusador que enviaria inexorablement a la Ramoneta a la vida més
execrable que, nosaltres com éssers humans ens podem imaginar: la
pèrdua de llibertat per la resta dels seus dies. És això just? És
això digne d'una societat que vol el millor per els seus ciutadans?
No, estimats membres del jurat, no, i mil vegades no! La Ramoneta
mereix i reclama en escreix una vida digna de ser viscuda que
malauradament mai li va proporcionar el que avui plorem tots. És per
això que acabo les meves emocionades paraules demanant, implorant,
exigint si fos necessari la innocència de la meva clienta.
Es
podia llegir qui ho volgués fer, l'angoixa dels membres del jurat.
En silenci en van anar retirant per fer les deliberacions pertinents.
La
sentencia, definitiva, inapel·lable no deixava lloc als dubtes:
culpable!
Atès
doncs el veredicte del jurat, aquest Tribunal passa a pronunciar la
sentència definitiva que correspon al cas que ens ocupa:
De
conformitat doncs amb al Llibre II del nostra codi penal i
referint-nos concretament al article cent quaranta i dos/dos, que diu
el següent: El que por imprudencia menos grave causare la
muerte de otro, será castigado con la pena de multa de tres meses a
dieciocho meses.
El citado
artículo en su apartado 2/3 cita como atenuante de la pena
establecida, la circunstancia de haberse producido el citado
homicidio involuntario, con un cierto sentido del humor. Dado que
consideramos que este adeudum puede quedar incorporado a los
hechos que se imputan a la acusada, este Tribunal sentencia que la
inculpada cumplirá su pena de tres meses de arresto menor en su
propia vivienda sin salir de él por ningún concepto mientras cumpla
la pena, a excepción hecha de un permiso diligenciado por este
Tribunal si hubiere lugar. Procédase pues, al cumplimiento de lo
sentenciado.
La
Ramoneta que plorava tot el dia enyorant l'estimat, a les nits dormia
com una marmota.
FI
