jueves, 19 de enero de 2017

CULPABLE O INNOCENT?

Culpable o innocent?


     Ja portaven uns bons disset anys casats i fins aleshores el matrimoni havia estat passablement reeixit. És clar, com tots els matrimonis del món, si la torrada ha sortit al punt aquest matí, t'estimo d'allò més. Si no és així, el dia comença malament. Després, la jornada rutinària: el treball, els clients descontents i les cabòries per arribar a final de mes. Res emprenyava tant al Sisquet com arribar a casa al vespre cansat i veure males cares. ¡No!, ¡és que no ho suportava! I l'estimació del matí es fonia com un gassó fora de lloc, si aquest era el cas. Ella, llesta com un pèsol, l'esperava sempre amb un petó a punt de sortir dels seus llavis i interpretava a la primera ullada l'estat d'ànim del marit. Petó va i petó ve i semblava que la cosa quedava mitjanament resolta. Sisquet del meu cor, que t'he fet uns rogers amb un vinet blanc que t'hi lleparàs els dits. I ell que disposava d'un estomac agraït, se li passaven tots els mals.

     Els rogers al plat i la tele explicant les darreres desgracies del moment, així transcorria el sopar d'aquell matrimoni. Ni fu ni fa, ni blanc ni negre. Rutina pura i dura que ho embolcallava tot. Les darreres bestieses de la TV, quatre tirs als dolents, tretze assassinats i quatre follades, que en Sisquet, li feien l'afecte d'un somnífer ben eficaç.

     Aquí, però, on acabaven els maldecaps d'en Sisquet, començaven els de la Ramoneta: en Sisquet roncava a cor que me'n dons. Disset anys, disset llarguíssims anys escoltant les ventades dels pulmons del marit que anaven i venien d'una manera rítmica, compassada, tètricament dissonant i cadenciosa. Ara bufa, ara xucla i així orquestrava l'olla de grills que ni la Ramoneta ni ningú és capaç d'aguantar. Bé, a ella mai se li ocórrer si n'hi havien d'altres que aconseguien trobar un deliri metafísic amb aquells xiulets.

     Tal era el martiri de la dona, que de mica en mica, a través d'anys de patiments i de insomnis, el seu cap no parava de barrinar. No, no hi havia solució. Els tractaments assetjats van resultar un fracàs total. Enviar-lo a dormir a una altra cambra era impossible (un apartament de 35 m2, no donava per a més). Va arribar per fi a un carreró sense sortida: o ella s'aniria morint per no poder dormir o ell tenia que morir perquè dormis ella. Alea iacta est. Que clar i català vol dir: nano l'has cagada!

     Arsènic? Els forenses el detectarien de seguida. Amb el ganivet de la cuina? No hi hauria ningú capaç d'amagar els brolls de sang que ho empastifarien tot. El coixí per tapar-li la boca? Ell tenia molta més força que ella i allò haguera acabat en una lluita perduda. Pastilles per dormir a dotzenes? Un cop més els facultatius ho clissarien. I així passaven les hores i els dies; rumiant la millor solució que convingues a tots dos.

     Això no treia a la pobra Ramoneta d'atendre les seves labors rutinàries d'ama de casa. I vet-aquí el que són les casualitats: Com cada matí al sortir de casa rumiant les seves cabòries, enfilava el petit carreró que la portaria fins el Super d'on ella n'era client ja feia uns quants anys. Sí, tant de temps anant amunt i avall i mai havia parat atenció en el local que oferia tota mena de jocs als vailets del barri. Just dues portes abans del seu mercat.
Ella, sense esma s'hi parà al davant. A aquella hora del matí hi havia poc jovent i això li permeté veure la quantitat de maquinetes de matar moros i cristians, de fer carreres a 330 kms. per hora o de lluitar contra els malvats que volien envair castells inexpugnables. També hi havia un billar amb unes boles rodones i brillants; dues blanques i una de vermella . No, això no anirà bé, li deia el seu subconscient que ella sense voler l'escoltava. A la taula de ping pong hi havia una parella de nois que hi jugaven ben aficionats.
Un cop més va ser el subconscient que va parlar i ara ho feia amb una cridòria tan exagerada que fins i tot va tenir por que ho poguessin sentir els vianants: Aquesta Sisqueta, aquesta és la bona i ho repetia una vegada i una altra i una....

     Del subconscient va passar com un llamp a la consciència i no va dubtar ni un moment. L'encarregat de l'establiment li volia vendre una de vella i ella si va oposar amb contumàcia: “No, aquesta no, la vull nova”. I un cop més el subconscient li va parlar així: Ben fet Ramoneta a saber la de microbis que trasteja una pilota de ping pong vella i les malalties que pot encomanar. Fins i tot malures que arribin a produir la mort. Aquesta darrera paraula (ara ja, un cop més en plena consciencia) la va relacionar amb la ronquera del marit. Per fi, va comprar la piloteta nova i després dels afers del dia tornà a casa amb un somriure ben plaent.

     Ha estat sense voler! que no, que no he estat jo!, que juro per tots els sants que jo només volia jugar! Que m'heu de creure, que no ho volia fer! Que me l'estimava molt, cony! que...i així seguia la lletania de la Ramoneta atrapada en mal moment.

     Tan grossa era la cridòria que els vianants mig sorpresos i mig esporuguits, van optar per trucar al 091. El cotxe de la patrulla aquesta vegada va actuar amb eficiència: Amb bones paraules i una fermesa amable, se'n van emportar a la Ramoneta cap a comissaria.

     Hi va haver judici, un judici sumaríssim per deixar l'empremta indeleble de la balança de la justícia. Les dotze persones del jurat escoltaven expectants els arguments. Per un costat el fiscal (que tenia ben clar que la Ramoneta era una assassina) i per l'altre l'advocat defensor que creia ferventment en la innocència de l'acusada.

     Parla el fiscal acusador: Senyors del Jurat. Un cop vista la causa del terrible crim perpetrat per l'acusada, ja no queda el més mínima dubte de que amb premeditació i la sang freda que feia el cas, va cometre un assassinat execrable: Aprofitant-se de la incapacitat del seu marit per defensar-se (estava dormit com un tronc), li va introduir a la boca una pilota de ping pong i el va ofegar ipso facto. És per això, membres del jurat que demano per a ella la pena més severa que contempla el nostre codi penal: vint-i- cinc anys de presó. No dubto que el jurat amb l'afany que li correspon, donaré el vist i plau a la meva presentació.

     Parla la defensa: Senyors del Tribunal, membres del jurat, em toca avui defensar un cas que, per dir-ho planerament, em prou feines necessitaria defensa. Jo us demano senyors del jurat que per uns instants dirigiu la mirada a la acusada i preneu atenció del candor dels seus ulls. Si us hi fixeu bé, tan sols veureu bondat, unes llàgrimes que no paren de rajar i ganes de recuperar l'estimat. Estic segur de què amb aquest gest vostre ja n'hi hauria prou per absoldre a la meva defensada. Atès, però, que la justícia demana arguments objectius i contundents, jo us explicaré en breus paraules el que realment va passar aquella desgraciada nit de la mort d'en Sisquet: La Ramoneta (permeteu-me aquesta familiaritat) que feia qui sap lo, que no podia dormir, no se li va ocórrer res més que passar unes bones estones aprofitant la peculiar manera de dormir del seu marit.

     El fet és que va comprar una piloteta de ping pong per jugar-hi mentre ell dormia. Jugar-hi com? , us preguntareu. Senzillament aprofitant els bufecs del marit. El joc, senzill a més no poder, consistia en ficar la piloteta dins la boca en el precís moment en que ell feia una inspiració profunda i quan tot seguit venia l'esbufegada, la piloteta saltava juganera ben enlaire. Aquest joc, que, què voleu,? divertia a la Ramoneta es repetia manta vegades. La piloteta amunt i avall feia el mateix afecte del ou com balla a la catedral. Però, per apropar-nos al màxim a allò que és just, ella provava i provava de enviar la piloteta més i més en l'aire. Per aconseguir-ho, aprofitava els moments en que la piloteta estava esperant la sortida, per retenir-la dins la gola uns segons, què dic segons? mil·lèsimes de segon. Quan hi volguera ser a temps, va comprendre horroritzada que havia arribat massa tard. En Sisquet va passar a millor vida amb la boca ben oberta i una petita piloteta de ping pong dins la gola.

     Ara, respectable membres del jurat podeu capir amb claredat l'angoixa de la nostra defensada? Ella, no ho volia fer, tan sols volia jugar! Passar una estona divertida aprofitant la força eòlica del seu marit, bo i dormint.

     Hi ha culpa amb això? Algú, estimats membres del jurat pot aixecar el dit acusador que enviaria inexorablement a la Ramoneta a la vida més execrable que, nosaltres com éssers humans ens podem imaginar: la pèrdua de llibertat per la resta dels seus dies. És això just? És això digne d'una societat que vol el millor per els seus ciutadans? No, estimats membres del jurat, no, i mil vegades no! La Ramoneta mereix i reclama en escreix una vida digna de ser viscuda que malauradament mai li va proporcionar el que avui plorem tots. És per això que acabo les meves emocionades paraules demanant, implorant, exigint si fos necessari la innocència de la meva clienta.

     Es podia llegir qui ho volgués fer, l'angoixa dels membres del jurat. En silenci en van anar retirant per fer les deliberacions pertinents.

     La sentencia, definitiva, inapel·lable no deixava lloc als dubtes: culpable!

     Atès doncs el veredicte del jurat, aquest Tribunal passa a pronunciar la sentència definitiva que correspon al cas que ens ocupa:

     De conformitat doncs amb al Llibre II del nostra codi penal i referint-nos concretament al article cent quaranta i dos/dos, que diu el següent: El que por imprudencia menos grave causare la muerte de otro, será castigado con la pena de multa de tres meses a dieciocho meses.

    El citado artículo en su apartado 2/3 cita como atenuante de la pena establecida, la circunstancia de haberse producido el citado homicidio involuntario, con un cierto sentido del humor. Dado que consideramos que este adeudum puede quedar incorporado a los hechos que se imputan a la acusada, este Tribunal sentencia que la inculpada cumplirá su pena de tres meses de arresto menor en su propia vivienda sin salir de él por ningún concepto mientras cumpla la pena, a excepción hecha de un permiso diligenciado por este Tribunal si hubiere lugar. Procédase pues, al cumplimiento de lo sentenciado.

     La Ramoneta que plorava tot el dia enyorant l'estimat, a les nits dormia com una marmota.

FI