lunes, 18 de septiembre de 2017

la petita història d'en Pepet Sisquella





      

El meu amic en Pepet.                                   

Feia tants anys que no l’havia vist! Avui que ja estem a la cantonada on tot ve costa amunt, encara recordo en Pepet Sisquella que als seus dotze anys era un vailet eixerit, alegre i juganer. No despuntava en els estudis i malgrat els esforços de la seva mare, ell seguia el camí de ser feliç a la seva manera. Estimava als pares, a la tieta Victorina, a mi que era el seu amic preferit i pot ser que una mica al capellà de religió. Aquest, amb la dèria de transmetre les grans veritats de la vida als creients, ens feia veure la grandesa de la missa i del meravellós prodigi de la transsubstanciació. En Pepet, que trobava aquesta paraula massa complicada, entenia en resumits comptes que el pa i el vi que hi havia sobre l'altar, es convertien en el cos i la sang del Nen Jesús que venia a la terra perquè ens estimava molt i volia que tots fóssim feliços.

Deia, que encara recordo al meu amic d'aquells anys d'infantesa i guardo a la memòria un esdeveniment que va gravar la meva consciència fins avui. El seu esport preferit era el futbol i com que tenia força traça en dominar la pilota, tots els nois se'l rifaven perquè els hi fes costat en el seu equip. Corria amb una agilitat ben especial per esquivar als adversaris i quasi sempre arribava adelerat prop la porteria. Quan això passava que era ben sovint, el porter ja havia begut oli: era gol segur.

Aquelles darreres tardes, però, a en Pepet no se'l veia pel camp. Els primers dos o tres dies, vaig pensar que estava castigat (passava amb certa regularitat). Després, quan la seva absència ja durava massa, vaig fer mans i mànigues per trobar-lo. Volia aclarir aquella anomalia que m'impacientava.

Quan per fi el vaig descobrir, esmaperdut en el racó més amagat del pati, vaig seure  ben arraulit al seu costat i com que el coneixia prou bé vaig quedar callat una bona estona.

En Pepet, llàgrimes avall em va explicar el motiu que el tenia paralitzat. Preferiria explicar-ho amb les seves pròpies paraules:

“El divendres passat la meva mare va caure quan estava fent les feines de la casa. Entre el pare i jo la vam ficar al llit i vam avisar a corre-cuita el metge. Com que era molt amic nostre, va venir corrents i després de connectar-li aquell telèfon que sempre porta a sobre, ens va explicar que la mare havia tingut un atac de cor i que la seva vida perillava seriosament. El pare em va abraçar i com que em volia consolar, em va assegurar que la mare es posaria bona. Jo no ho veia tan clar i vaig estar tot el dia rumiant que podríem fer per no perdre-la. La mare, la Mare de Déu!, vaig pensar jo. La Mare de Déu era la Mare del Nen Jesús i aquest el teníem amb nosaltres cada dia que hi havia missa. Com no se m'havia ocorregut abans, vaig pensar!”

“Precisament l'endemà era diumenge i jo ja m'havia fet un pla. Aquella missa no s'acabava mai! La cua per anar a combregar era llarga i lenta. Per fi va arribar el meu torn i el mossèn em va posar el Nen Jesús a les meves mans que ja tenia ben parades. Aquí precisament va començar la meva estratègia: vaig portar el Nen Jesús cap a la boca com si me'l menges, i dissimuladament me'l vaig ficar a la butxaca. Pel camí li anava explicant el que feia el cas”.

“Anirem a casa, et presentaré  la mare i quan la vegis, segur que la posaràs bona, n’estic segur, li vaig dir”.

“Ple de nervis vam pujar les escales a corre-cuita fins a la seva habitació. La mare ja era morta”.

“Després de l'enterrament, vaig voler parlar a soles amb el mossèn. Tingui pare, li vaig dir, li torno el tros de pa que portava el Nen Jesús però que ja no hi és. Quan vam arribar a casa per salvar a la mare, ja s’havia escapat. Li torno el pa per si el vol carregar de nou”.

Amb els enrenous de la vida vam perdre el contacte. Jo vaig atendre a la meva vocació de fer-me capellà i ell... ell, qui sap on para...

Acabo de celebrar la missa del gall i no puc anar a dormir sense acabar la petita història que va començar ja fa molts anys.

La Parròquia que els diumenges acostuma a estar més buida que plena, la nit de Nadal els feligresos l’omplen de gom a gom. La seva devota participació fa que tots plegats ens sentim ben units. El moment més emotiu però, és el de la comunió. Els bancs gairebé buits i la cua per rebre el sagrament llarga i plena d’un silenci respectuós.

Un darrera l’altra, tots van parant les mans on els hi poso la Sagrada Forma. De sobte, un home, ja gran, més o menys de la meva edat, se m’atansa també amb les mans parades i jo segueixo amb la meva tasca de repartir. Ell, però, en lloc d’avançar com la resta de combregants, es queda encisat davant meu, amb l’Hòstia a les mans. Se’m queda mirant fixament, jo que li torno la mirada. Tot seguit i amb una suavitat exquisida, agafa la Sagrada Forma i poc a poc, ben poc a poc, suaument, ben suaument, l’introdueix a la boca. Ara el seu somriure i el meu esdevenen una abraçada. Ens hem retrobat! Quantes coses ens hem dit amb un sol gest!