domingo, 3 de abril de 2016

SOLIDARITAT

    Nicky cada dia era més conscient de la seva importància. Havia nascut en aquell Mediterrani tan eufòric de llum i de color. Les seves formes ben proporcionades li donaven un aspecte tan majestuós que eren el delit dels que els hi agradava mirar al cel. El seu cos, ple de vapor d'aigua, un bon dia es convertiria en pluja per regar camps i donar de veure als assedegats.

Ja ho esteu endevinant: Nicky era un núvol bell i exuberant que esperava les ordres del Gran Programador de vents i tempestes per convertir-se en aigua de pluja.

El temps passava i ningú li deia res. Nicky, però, ho aprofitava per conèixer món. Amunt i avall, al nord i al sud; camps, valls, mars i cels estelats. Viatjava com un foll. Volia veure món. Ja sabia al cap i a la fi, que el seu destí darrer, era donar-se. Però (així pensava) li quedava encara tan lluny!

Bo i voltant pels espais, coneixia col·legues que li aconsellaven les rutes més interessants: Països d'un verd frondós on ningú hi passava gana i també vastíssimes zones on cap núvol hi posava mai els peus i les terres eren hermes i la gent es moria de set.

Nicky volia arribar lluny, molt lluny, allà on no hi hagués arribat mai cap núvol. La seva vocació definitiva era donar-se de ple a aquell món pobre, trist i assedegat.

El camí va ser llarg i la travessa feixuga. Quantes coses li van succeir al llarg de les seves volades! Vents huracanats, sols amb tanta calor que esquerdava el cap i encara el que el feia patir més: freds que el deixaven encongit i garratibat.

Per no allargar l'historia, trista i dura del seu viatge, només direm que del Nicky pletòric del principi del periple no en quedava quasi bé res. Abans tan exuberant de formes i ara tan esmerlit.

Per fi va arribar el dia en què va veure la terra a la que es volia donar, li va faltar ben poc per perdre el control d'aquella emoció continguda durant tant de temps. Va aconseguir, però, aguantar el plor de les quatre llàgrimes que encara li quedaven.

Des de dalt del cel per on volava veia la gent, grapats de gent que ja l'esperaven.

N'hi havia de grans i de petits. Tots de pell ben negra. D'ulls plorosos i d'un somriure de dents més blanques que la neu. Els uns saltant i ballant d'alegria i de genolls i cap cot els altres. Tots plegats, a la seva manera, donaven gràcies als seus déus per aquell regal tan preciós com insòlit.

Nicky no va poder aguantar més i en un acte sublim, definitiu, va entregar les seves quatre raquítiques gotes en què s'havia convertit el seu cos.

L'esforç de Nicky va ser, per fi, estèril i d'una inutilitat punyent. Queda, malgrat tot, el consol de pensar que ella no va saber res del seu fracàs.

EL MEU LLAPIS I JO

El meu llapis i jo



En lloc d'un gos, tinc un llapis i el trec a escampar la boira sempre que ell i jo ens posem d'acord. Dos, tres o quatre cops al dia. El fet és que em torna sempre amb un seguit de personatges que troba per aquests mons de Déu i que els he anat arraconant des qui sap quan. Un dia, però, el llapis i jo vam pensar que ells també tenien ganes de veure món. I aquí estan vagarejant pel núvol d'internet.

Que no, que tu no ets un artista”. Això em diu el meu llapis cada dia. “Ni ho seràs mai” (afegeix).”Tu ets...un que passeja llapisos i en prou feines! I jo penso; quina raó té!”

Jo també li canto les quaranta i li contesto: si fossis un llapis de raça, “otro gallo nos cantara”, però com que no ets més que un petaner, així anem els dos per la vida, foten disbarats! Ah! I amb la poca vergonya d'ensenyar-los!



Em passa més sovint del que voldria, quan vaig a la botiga d'andròmines del món de l'art, acostumo a demanar un llapis. Ells, que ja em coneixen, tal sols arribar, ja em pregunten: el llapis, oi? I jo, amb un cop de cap i un somriure, els hi dono la resposta. Em treuen un 2B (mina suau) que ja saben que és el meu preferit. Aquesta raça té un no sé que de tendre quan s'ho proposa que m'enlluerna i també un bon tarannà de duresa quan jo li ho exigeixo. Els 2B acostumen a tenir un caràcter noble: al pa, pa i al vi, vi; és a dir ni és un 4H (mina molt dura) esquerp, garrepa i maldestre, ni un 8B (mina molt tova) barroc i tan exagerat que quan vol parlar s'esgargamella. Per entendre'ns, el 4H parla tan fluixet que quasi bé no se'l sent i en canvi el 8B és d'un escandalós que si un dia, per pura pena el trec a passejar, fins i tot els veïns es queixen.

També tinc que acceptar, però, que el 2B acostuma a fer el mateix procés que els seus companys: Els primers dies, tímid i submis, tot són flors i violes. Després, pot ser dies i fins i tot setmanes després, comença a insinuar alguns comentaris sobre la feina que fem plegats (tenen el seu dret, diuen). “Que a mi em sembla que aquesta ratlla va més enllà”, “que pot ser seria millor donar més llum a aquell racó” que... ; és a dir, es prenen la llibertat d'opinar el que i el com i quan els hi vull aturar els peus, ja no hi sóc a temps. I el més greu del cas, és que a vegades (més de les que voldria) tenen tota la raó del món i com que entre el llapis i jo no hi poden haver secrets (estem a tocar), perdo tota l'autoritat i m'emprenyo. “Apa doncs”, li dic, “fes-ho tu”. Ell que, cofoi ho prova, tampoc se'n surt. Conclusió final: ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio, contigo porque me matas y sin ti porque me muero.



  1. així anem per la vida, el meu llapis i jo. Ens escridassem, ens barallem, ens ho diem tot, fins i tot el nom del porc, però, que cony! No podem passar l'un sense l'altre. Passem estones, pot ser dies, sense dirigir-nos la paraula, però, que voleu? Ens enyorem i quan ens retrobem (sempre començo jo a fer les paus), estem tan bé junts!...

La vida d'un llapis, però, és curta, massa curta diria jo. Ep! Estem parlant d'un llapis que per sort o per desgràcia ha anat a raure a casa d'un ximplet com jo. Vinga a guixar, vinga a esborrar i tornar a guixar. I és clar, així un llapis té la vida curta. De totes maneres també hi han llapisos que duren anys i panys; són aquells que els seus amos no els treuen mai a fer un tom. Viuen molt però s'avorreixen qui sap lo. Els meus, en canvi s'ho passen d'allò més bé. Saben que duraran poc però s'hi conformen. Quasi bé tots els que han passat per les meves mans em confessen confidencialment que prefereixen una vida curta però divertida. Sempre els porto a conèixer gent nova, bells paranys, personatge estrafolaris, nens amb ganes de jugar o gossos cridaners. Arriben cansats a la caixa però contents del deure acomplert i de les aventures que hem viscut junts. Ah! I no gasten res, absolutament res. Ni mengen ni veuen ni els has de treure forçosament tres cops al dia a fer les seves necessitats (aquestes els hi controlo jo amb el “cutter”). No cal donar-hi més voltes, vaja: mil vegades més un llapis que un gos!



Firmat: el meu llapis i jo.