jueves, 23 de febrero de 2017

L'ase de sínia

   L'ase amb el seu caminar pausat, rumiava i donava voltes a la sínia sense parar mai. Sabia que la seva funció era important: amb l'aigua que treia del pou donava vida als seus companys, els altres ases i també a tot un seguit d'animals que esperaven el seu torn per veure d'aquella font tan rica que brollava sense presses i sense parar.


   Vet aquí que un dia d'agost que el sol cremava més que mai, l'abella emprenyada de tanta calor havia de treure la seva rabia i el que va rebre va ser el pobre ase. La fiblada fou tan forta que sense voler va fer un bot que una mica més i trenca la sínia. Va descobrir que trotant una mica, semblava que la picada no feia tan mal.

   Va ser aleshores quan va capir que trotar era més plaent i també que aconseguia treure més aigua del pou. Com que als rierols ara eren més abundosos, els companys que el voltaven esteven ben contents. Ara ja no calia estalviar, tothom bevia tant com volia. Va corra la veu per les contrades i els veïns d'altres sínies minses, si van acostar contents per gaudir també d'aquell bé de Déu d'aigua a cor que me'n dons.

   Per fi, al cap de pocs dies,era tanta la gent que l'aigua es va fer escassa. Hi havien cues per fer quatre glops, empentes per arribar-hi i els mals humors eren tan grans que per fi van decidir entre tots, que calia fer quelcom. Es va formar una assemblea d'animals de tota mena que després d'un sens fi de discursos i emprenyaments, van arribar a la conclusió que la culpa era de l'ase i que només hi havia una solució: aquell ase era massa gandul i si no corria més, l'haurien de fotre fora i posar-ne un altre de més diligent.

   L'ase que era lent però no beneit, va entendre el missatge: el trot tenia que ser més alegre i si el poble necessitava més aigua, doncs ell no els defraudaria.
El seu trotinet ara era  viu i ell content perquè veia a la gent més feliç.
Déu, com va corre la veu! Ah! però, als que hi eren d'un bon principi, ara si van afegir els d'altres contrades ben decidits a quedar-si per sempre.

   Els d'abans i els d'ara, es van anar fent grans, es van maridar i van tenir fills. Aquest, un cop desmamats, també tenien set i volien aigua per desassedegar el seu cos. El problema es va agreujar de tal manera que va ser necessària una altre reunió del poble bevedor. Com que aquesta vegada també hi havien discussions, es va acabar votant: la immensa majoria van opinar que el problema era de l'ase que no corria prou i que el que calia era espavilar-lo.

    L'amo, al que li pagaven un bon diner per l'aigua de la sínia, va capir que havia esdevingut propietari de la “la gallina dels ous d'or”. Xurriacada va i xurriacada ve. I l'ase, content de servir no parava de corre. I l'amo no parava de apallissar-lo.
Per fi, l'ase va dir prou, no penseu que per rebel·lia, no, senzillament el seu cos, que feia dies estava en la pell i l'os, es va desplomar definitivament amb un somriure majestuós que els va deixar  a tots bocabadats. Aquella defallida, aquella extenuació, aquell somriure, en definitiva no era altre cosa que la seva victòria. Semblava que penses: m'he donat del tot i vosaltres seguiu infeliços.
Les guerres que van començar aleshores, i ja parlo de fa molts i molts anys, fins i tot segles, encara segueixen avui. L'amo del "sistema"  dona aigua als que li paguen bons calés, deixa als altres morts de set i aquests, sols uns quants, prefereixen morir de set però lluitant. Endebades.