Parlant
del més enllà...
Quan
vaig morir, estava sol. El company d'habitació havia passat a millor
vida (qualsevol era millor que la del geriàtric) i des de feia dos
dies estava tan feliç sol! Malauradament la felicitat em va durar
poc. Uns minuts després de la meva mort, va entrar la infermera per
complir les rutines prescrites pel metge de torn. Va intentar
despertar-me però com a bona professional que era, va copsar al
moment el que feia al cas. Amb una mirada d'indiferència i un gest
avorrit se'n va tornar al seu espai de control. Calia aprofitar els
moments de calma per regalar-se un xic de son.
A
les set del matí va arribar el torn de dia, que seguin el protocol
rutinari anava repartint per les habitacions les prescripcions
establertes. Va entrar, em va mirar i ja va veure que allò anava pel
pedregar. El pacient de la 627/2 (que era jo) també havia fet
fallida i calia avisar a la família.
Van
arribar uns quants dels meus, just abans de que l'àngel se
m'emportes. Mirades silencioses que semblaven tristes, algunes
llàgrimes de compliment i poca cosa més.
El
Serafí, amb una placidesa que enamorava i amb un gest delicat amb va
convidar a que el seguis. Vaig quedar tan fascinat que no podia fer
altrament. El cos, com un pes mort (mai tan ben dit) va quedar allà,
a aquella habitació on vaig viure (si de tot en diem viure...) els
darrers 12 mesos de la meva vida.
Volàvem,
volàvem i ens hi trobàvem tan bé! El cel esdevenia cada vegada més
blau i la terra, el nostre món s'allunyava tant que aviat el vam
perdre de vista. Ja no hi havia terra, havia desaparegut. Els núvols
quedaven com petites clapes de neu quan arriba la primavera. El blau
del cel que no havia vist mai tan blau també el deixàvem al
darrera. Després espais, res més que espais, espais infinits que
ens feien gaudir d'un vertigen esplendorós.
Vaig
perdre la noció del temps: minuts, hores, dies, segles; no ho podria
dir. Sols una ascensió plàcidament suau ens portava cap a una pau
cada vegada més desconeguda i més intensa. Per fi la mirada plàcida
i acollidora d'en Serafí em va fer entendre que estàvem arribant al
nostre destí final: la casa celestial!
Ell,
amb un somriure d'àngel de pura sang em deixa de la ma davant d'una
porta rodona, tan gran i tan ben il·luminada que de moment em quedo
enlluernat. Després, a poc a poc, m'hi vaig acostumant i em quedo
allà esperant una bona estona. Atès que m'he promès explicar les
meves experiències del més enllà, he de confessar que aquella
estona d'espera se'm va fer terriblement llarga. Allà, aïllat de
tot, mai havia sentit la sensació d'immensa soledat com la d'aquells
moments. Vaig arribar a creure que allò era el cel que sempre havia
somiat però si de veritat ho era, malgrat de trobar-m'hi bé, em
semblava que no n'hi havia per tant.
La
porta, que s'obra amb una suavitat exquisida deixa sortir uns sons
angèlics (celestials, és clar) que em donem la benvinguda. En Pere
que es fica la clau a la butxaca, m'obra els seus braços per
abraçar-me amb la cordialitat que només ho saben fer els del cel.
Jo que m'emociono i em quedo sense parla.
No!
em dic no! No pots perdre la paraula. Faltaries a la promesa que
t'havies fet sempre. Tens que ser fort i resistir el que faci falta
però ara no pots fallar. Molts éssers en un futur d'anys, pot ser
que de segles, depenen de tu i de la teva gosadia. No pots fallar en
aquests moments.
-Benvingut
sigueu al nostre reialme celestial. Que la vostra estada sigui tan
plaent com heu somiat.
Van
se les paraules de Pere, amb una mirada que em recordava la del
sergent quan rep un recluta nou a la caserna.
-Us
estic ben agraït venerable Pere. Abans d'entrar, però , tinc una
missió que complir.
-Caram,
si que comencem aviat a buscar recomanacions. No et pensis, de tant
en tant ens en trobem alguns com tu que busquen influències per
situar-se als llocs més propers al Senyor. Es pensen que aixi seran
més ben tractats. Com s'equivoquen!
-No
és això Pere, no és això, però prefereixo no encetar la conversa
fins que no pugui parlar amb Déu en persona.
-Parlar
amb el Senyor, dius? Redéu (amb perdó) si que ets agosarat!
En
Pere que insisteix en fer-me entrar i jo que m'hi oposo rotundament.
Per fi va ser tan impertinent la meva insistència que no va tenir
més remei que xiuxiuejar amb cara de mala llet: que consti que
quedes advertit, si aconsegueixo que vingui el SENYOR , les
conseqüències són imprevisibles. Mai, ho entens? Mai, ningú havia
tingut aquesta gosadia. Ja estàs avisat!
Remugant
i amb cara d'emprenyat anava desapareixent dins d'una nuvolada que
l'engolia. Jo em quedo bocabadat i esperant acomplir el somni de tota
la meva vida d'ésser humà: veure el SENYOR i cantar-li les
quaranta. Ep! Amb el respecte degut, eh? Que els que vam anar a
escoles que ensenyaven catecisme sabem com cal posar-s'hi.
Els
temps passa i se'm fa tan llarg que quasi bé m'avorreixo. Per
distreure'm em dedico a observar al que va succeint al voltant meu:
un tràfec d'esperits que va i venen, que volten joiosos per uns
espais tan plens d'una dolça melodia que sona a música d'un altre
món (és clar). Els uns cap aquí, els altre cap allà, amunt i
avall; es troben es saluden i s'envien petons. Ho veig clar: això és
el cel i el de més són trons.
Per
fi, de sobte, del bell mig d'un núvol blanc, molt blanc i d'una
immensitat que mai hagués imaginat, va aparèixer, si, si. Va
aparèixer ELL, el SENYOR. SENYOR de cels i terra, de la immensitat
del univers farcit de milions de milions d'estrelles, de milions de
milions de galàxies, de planetes i de microbis, de dinosaures i de
virus de totes les menes; de gossos i gats, d'elefants i de ratolins,
d'arbres mil·lenaris i de floretes del camp; per fi, també
nosaltres els humans sense anar més lluny, havíem sortit de les
seves mans.
-I
jo, que davant de tanta autoritat em quedo esporuguit, em poso a
tremolar. Ell, però, amb la seva infinita saviesa i la rutina de
segles de rebre carcamals tan grans com jo, em pregunta.
Fixeu-vos bé! Em pregunta: en que et puc servir? I jo
que ja no soc ni jo ni res que s'hi assembli, començo a
tartamudejar:
-Senyor,
Déu excel·lentíssim, amo suprem de totes les coses, si em doneu
uns quants minuts, intentaré explicar-vos que abans que l'àngel se
m'emportés d'una revolada, uns bons amics encara van ser a temps de
donar-me una carta per a Vos, amb aquest encàrrec: Pepito, quan
arribis al cel si Pere no et deixa parlar amb el gran Déu, doncs fes
un gest de revel·lia i no hi entris. Ara bé, si aconsegueixes
acostar-t'hi, fes el favor de llegir-li aquesta carta que hem posat a
les teves mans:
-I
que diu aquesta carta estimat fill meu?
Que
difícil va ser contenir l'emoció i acomplir l'encàrrec que
m'havien fet els meus amics! Ell, va ser Ell i la serenitat que em va
encomanar que em van permetre endegar entre
plors i singlots aquestes paraules:
-Senyor,
Déu de cels i terres, sabem de la vostra feina per posar al dia tot
l'univers i per tant les nostres paraules seran el més breus
possible.
-Avui que ja fa més de vint
segles, encara recordem l'exquisida novetat que ens va trametre el
vostre Fill als humans: Estimeu-vos als uns als altres.
Tot
fa pensar que els que vivien en aquells temps ho van entendre
malament i així ho van trametre a totes les generacions que hem anat
pasturant per aquests vall de llàgrimes. Es diria que el que van
entendre (a aquella època no hi havia traductors qualificats) va ser
ben diferent. Els fets dels segles posteriors ens fan pensar que havien entès: mateu-vos als uns als altres. I a fe de Déu
que des d'aleshores no hem parat de fer-ho.
Primer
guerres entre cristians. Uns que deien que eren els bons i que
coneixien la teva voluntat i els altres que eren ells els que sabien
el que pensaves Tu. Els que es deien bons enviaven a la foguera als
que condemnaven com a dolents. Els dolents que feien pinya amb les
oligarquies del moment reunien tots els exercits que podien per matar
als “bons”.
Per
res del món voldríem fer trencadissa del vostre etern estat de
benaurança però, malgrat això, pensem que aquesta és possiblement
l'única ocasió que tenim per implorar-vos tan sols uns segons de la
vostra presència per aturar aquests desgavell que no hi ha qui
l'entengui. Però no us volem amoïnar més amb les nostres queixes
de veïns que estan tot el dia a la grenya.
Acabada
la meva lectura, el Senyor de cels i terres i de tot l'univers se'm
va quedar mirant ben compungit. Tan sols em va dir quatre paraules
que em van semblar les més precioses i definitives que havia sentit
mai:
-Mira, Pepito, amb la teva valentia t'has guanyat el cel, però
ara tan sols et vull demanar un petit favor: envia aquest missatge a
la terra i contesta als teus companys de la següent manera:
-Sí,
definitivament Jo soc el Déu de cels i terra i de tot l'univers
creat i el que encara he de crear. La meva tasca durant els darrers
cent milions d'anys ha estat tan extenuant, que m'he permès prendre
uns segles de vacances i us he deixat de la ma de Déu (és a dir
Jo). Digues-li als teus amics, que ara posaré fil a l'agulla i que
aviat tot anirà sobre rodes.
En
Serafí, el meu àngel, que al acomiadar-se de mi, es va quedar sense
feina, li van encarregar, punyetera casualitat! La protecció ni més
ni menys que Ronald Trumping! En Serafí com a àngel és un encant
però com a guardià, és un boca moll, va xiuxiuejar la conversa
entre el Senyor i jo al seu nou protegit. Aquest que és més viu que
la tinya i un trepa de nassos, va ensumar que hi havia negoci i un
mercat potencial per donar servei els dos terços més famèlics del
planeta. Milions d'éssers humans mancats de tot, des d'aliments i
medicaments, fins a cordills per les sabates (incloent les sabates,
és clar). Li va faltar temps per encarregar als seus testaferros que
compressin a les borses del món sencer totes les accions que
poguessin de les multinacionals amb capacitat d'assortir aquests
mercats.
És
clar, es va fer multi-multimillonari i va esdevenir definitivament
l'amo del món. Bo i esperant...
