sábado, 25 de marzo de 2017

Parlant del més enllà...




     Quan vaig morir, estava sol. El company d'habitació havia passat a millor vida (qualsevol era millor que la del geriàtric) i des de feia dos dies estava tan feliç sol! Malauradament la felicitat em va durar poc. Uns minuts després de la meva mort, va entrar la infermera per complir les rutines prescrites pel metge de torn. Va intentar despertar-me però com a bona professional que era, va copsar al moment el que feia al cas. Amb una mirada d'indiferència i un gest avorrit se'n va tornar al seu espai de control. Calia aprofitar els moments de calma per regalar-se un xic de son.



     A les set del matí va arribar el torn de dia, que seguin el protocol rutinari anava repartint per les habitacions les prescripcions establertes. Va entrar, em va mirar i ja va veure que allò anava pel pedregar. El pacient de la 627/2 (que era jo) també havia fet fallida i calia avisar a la família.



     Van arribar uns quants dels meus, just abans de que l'àngel se m'emportes. Mirades silencioses que semblaven tristes, algunes llàgrimes de compliment i poca cosa més.

El Serafí, amb una placidesa que enamorava i amb un gest delicat amb va convidar a que el seguis. Vaig quedar tan fascinat que no podia fer altrament. El cos, com un pes mort (mai tan ben dit) va quedar allà, a aquella habitació on vaig viure (si de tot en diem viure...) els darrers 12 mesos de la meva vida.



     Volàvem, volàvem i ens hi trobàvem tan bé! El cel esdevenia cada vegada més blau i la terra, el nostre món s'allunyava tant que aviat el vam perdre de vista. Ja no hi havia terra, havia desaparegut. Els núvols quedaven com petites clapes de neu quan arriba la primavera. El blau del cel que no havia vist mai tan blau també el deixàvem al darrera. Després espais, res més que espais, espais infinits que ens feien gaudir d'un vertigen esplendorós.

Vaig perdre la noció del temps: minuts, hores, dies, segles; no ho podria dir. Sols una ascensió plàcidament suau ens portava cap a una pau cada vegada més desconeguda i més intensa. Per fi la mirada plàcida i acollidora d'en Serafí em va fer entendre que estàvem arribant al nostre destí final: la casa celestial!



     Ell, amb un somriure d'àngel de pura sang em deixa de la ma davant d'una porta rodona, tan gran i tan ben il·luminada que de moment em quedo enlluernat. Després, a poc a poc, m'hi vaig acostumant i em quedo allà esperant una bona estona. Atès que m'he promès explicar les meves experiències del més enllà, he de confessar que aquella estona d'espera se'm va fer terriblement llarga. Allà, aïllat de tot, mai havia sentit la sensació d'immensa soledat com la d'aquells moments. Vaig arribar a creure que allò era el cel que sempre havia somiat però si de veritat ho era, malgrat de trobar-m'hi bé, em semblava que no n'hi havia per tant.



     La porta, que s'obra amb una suavitat exquisida deixa sortir uns sons angèlics (celestials, és clar) que em donem la benvinguda. En Pere que es fica la clau a la butxaca, m'obra els seus braços per abraçar-me amb la cordialitat que només ho saben fer els del cel. Jo que m'emociono i em quedo sense parla.

No! em dic no! No pots perdre la paraula. Faltaries a la promesa que t'havies fet sempre. Tens que ser fort i resistir el que faci falta però ara no pots fallar. Molts éssers en un futur d'anys, pot ser que de segles, depenen de tu i de la teva gosadia. No pots fallar en aquests moments.



     -Benvingut sigueu al nostre reialme celestial. Que la vostra estada sigui tan plaent com heu somiat.



    Van se les paraules de Pere, amb una mirada que em recordava la del sergent quan rep un recluta nou a la caserna.



    -Us estic ben agraït venerable Pere. Abans d'entrar, però , tinc una missió que complir.



     -Caram, si que comencem aviat a buscar recomanacions. No et pensis, de tant en tant ens en trobem alguns com tu que busquen influències per situar-se als llocs més propers al Senyor. Es pensen que aixi seran més ben tractats. Com s'equivoquen!



     -No és això Pere, no és això, però prefereixo no encetar la conversa fins que no pugui parlar amb Déu en persona.



     -Parlar amb el Senyor, dius? Redéu (amb perdó) si que ets agosarat!

En Pere que insisteix en fer-me entrar i jo que m'hi oposo rotundament. Per fi va ser tan impertinent la meva insistència que no va tenir més remei que xiuxiuejar amb cara de mala llet: que consti que quedes advertit, si aconsegueixo que vingui el SENYOR , les conseqüències són imprevisibles. Mai, ho entens? Mai, ningú havia tingut aquesta gosadia. Ja estàs avisat!



     Remugant i amb cara d'emprenyat anava desapareixent dins d'una nuvolada que l'engolia. Jo em quedo bocabadat i esperant acomplir el somni de tota la meva vida d'ésser humà: veure el SENYOR i cantar-li les quaranta. Ep! Amb el respecte degut, eh? Que els que vam anar a escoles que ensenyaven catecisme sabem com cal posar-s'hi.



     Els temps passa i se'm fa tan llarg que quasi bé m'avorreixo. Per distreure'm em dedico a observar al que va succeint al voltant meu: un tràfec d'esperits que va i venen, que volten joiosos per uns espais tan plens d'una dolça melodia que sona a música d'un altre món (és clar). Els uns cap aquí, els altre cap allà, amunt i avall; es troben es saluden i s'envien petons. Ho veig clar: això és el cel i el de més són trons.



     Per fi, de sobte, del bell mig d'un núvol blanc, molt blanc i d'una immensitat que mai hagués imaginat, va aparèixer, si, si. Va aparèixer ELL, el SENYOR. SENYOR de cels i terra, de la immensitat del univers farcit de milions de milions d'estrelles, de milions de milions de galàxies, de planetes i de microbis, de dinosaures i de virus de totes les menes; de gossos i gats, d'elefants i de ratolins, d'arbres mil·lenaris i de floretes del camp; per fi, també nosaltres els humans sense anar més lluny, havíem sortit de les seves mans.



    -I jo, que davant de tanta autoritat em quedo esporuguit, em poso a tremolar. Ell, però, amb la seva infinita saviesa i la rutina de segles de rebre carcamals tan grans com jo, em pregunta. Fixeu-vos bé! Em pregunta: en que et puc servir? I jo que ja no soc ni jo ni res que s'hi assembli, començo a tartamudejar:



     -Senyor, Déu excel·lentíssim, amo suprem de totes les coses, si em doneu uns quants minuts, intentaré explicar-vos que abans que l'àngel se m'emportés d'una revolada, uns bons amics encara van ser a temps de donar-me una carta per a Vos, amb aquest encàrrec: Pepito, quan arribis al cel si Pere no et deixa parlar amb el gran Déu, doncs fes un gest de revel·lia i no hi entris. Ara bé, si aconsegueixes acostar-t'hi, fes el favor de llegir-li aquesta carta que hem posat a les teves mans:



     -I que diu aquesta carta estimat fill meu?



     Que difícil va ser contenir l'emoció i acomplir l'encàrrec que m'havien fet els meus amics! Ell, va ser Ell i la serenitat que em va encomanar que em van permetre endegar entre plors i singlots aquestes paraules:



     -Senyor, Déu de cels i terres, sabem de la vostra feina per posar al dia tot l'univers i per tant les nostres paraules seran el més breus possible.



     -Avui que ja fa més de vint segles, encara recordem l'exquisida novetat que ens va trametre el vostre Fill als humans: Estimeu-vos als uns als altres.

Tot fa pensar que els que vivien en aquells temps ho van entendre malament i així ho van trametre a totes les generacions que hem anat pasturant per aquests vall de llàgrimes. Es diria que el que van entendre (a aquella època no hi havia traductors qualificats) va ser ben diferent. Els fets dels segles posteriors ens fan pensar que havien entès: mateu-vos als uns als altres. I a fe de Déu que des d'aleshores no hem parat de fer-ho.



     Primer guerres entre cristians. Uns que deien que eren els bons i que coneixien la teva voluntat i els altres que eren ells els que sabien el que pensaves Tu. Els que es deien bons enviaven a la foguera als que condemnaven com a dolents. Els dolents que feien pinya amb les oligarquies del moment reunien tots els exercits que podien per matar als “bons”.


    -Després van arribar als que deien que tu no et deies Déu i que el teu nom veritable era Alà. Quines esbatussades Déu meu per aquella diferència de nom! Com els hi fotien! Quan es van cansar de les guerres de religions, van encetar desavinences per veure qui aconseguia més terrenys...(pàtria, hem de fer pàtria, deien embadalits) i encara avui, això, no hi ha qui ho pari. El treball del poderosos era enviar a la guerra als miserables, i aquest tenien dues feines fins i tot els diumenges: esbatussar-se i intentar no morir de gana.


     Per res del món voldríem fer trencadissa del vostre etern estat de benaurança però, malgrat això, pensem que aquesta és possiblement l'única ocasió que tenim per implorar-vos tan sols uns segons de la vostra presència per aturar aquests desgavell que no hi ha qui l'entengui. Però no us volem amoïnar més amb les nostres queixes de veïns que estan tot el dia a la grenya.



     Acabada la meva lectura, el Senyor de cels i terres i de tot l'univers se'm va quedar mirant ben compungit. Tan sols em va dir quatre paraules que em van semblar les més precioses i definitives que havia sentit mai:



     -Mira, Pepito, amb la teva valentia t'has guanyat el cel, però ara tan sols et vull demanar un petit favor: envia aquest missatge a la terra i contesta als teus companys de la següent manera:



     -Sí, definitivament Jo soc el Déu de cels i terra i de tot l'univers creat i el que encara he de crear. La meva tasca durant els darrers cent milions d'anys ha estat tan extenuant, que m'he permès prendre uns segles de vacances i us he deixat de la ma de Déu (és a dir Jo). Digues-li als teus amics, que ara posaré fil a l'agulla i que aviat tot anirà sobre rodes.



     En Serafí, el meu àngel, que al acomiadar-se de mi, es va quedar sense feina, li van encarregar, punyetera casualitat! La protecció ni més ni menys que Ronald Trumping! En Serafí com a àngel és un encant però com a guardià, és un boca moll, va xiuxiuejar la conversa entre el Senyor i jo al seu nou protegit. Aquest que és més viu que la tinya i un trepa de nassos, va ensumar que hi havia negoci i un mercat potencial per donar servei els dos terços més famèlics del planeta. Milions d'éssers humans mancats de tot, des d'aliments i medicaments, fins a cordills per les sabates (incloent les sabates, és clar). Li va faltar temps per encarregar als seus testaferros que compressin a les borses del món sencer totes les accions que poguessin de les multinacionals amb capacitat d'assortir aquests mercats.

És clar, es va fer multi-multimillonari i va esdevenir definitivament l'amo del món. Bo i esperant...