jueves, 13 de abril de 2017

Temps era temps.


Els del setge miraven als del castell quan treien el nas pels merlets.

     -Sembla que estan esgotats.

Deia el ferotge Gran Capità del exèrcit invasor.


    -Ara és l'hora d'atacar.

Li contestava el seu lloctinent.

    -Què dius boig?, responia el Capità.

    -Precisament ara és el millor moment per fer una bona becaina. Vés i dóna l'ordre de descansar. Els d'infanteria que ho facin sobre els seus escuts, no vull que l'enemic ens vegi amb els culs mullats i els que van a cavall, bé ara no se m’ocorre res però que facin el que puguin. Ep, de totes maneres que es quedi algú a vigilar, no fos cas que els del castell fessin els adormits precisament per atrapar-nos.

     Ell, aleshores es retirà a la seva tenda. Tres ajudants li van treure tota la ferramenta que portava sobre i després d'un bon massatge el van ficar al llit on va quedar dormint com un tronc.

     Encara no havien passat ni cinc minuts que el que havia quedat de guàrdia va entrar esverat i neguitós al quarter on jeia el capità. Aquest, emprenyat li va fotre una plantofada abans de deixar-lo parlar.

     -Ara diguem, què cony et passa? Li diu forassenyat.

     -A les seves ordres capità, la vostra bufetada ha estat providencial. Ara tinc una serenor que feia estona que havia perdut.

     -I per dir-me això, carallot, m'has vingut a despertar?

     -No, capità meu. El fet és que un destacament de l’enemic s'està apropant amb una bandera blanca.

     -Doncs au, vés al lloctinent i li dius de part meva que se'ls escolti. Ah! Si el que volen és rendir-se, porteu-me'ls aquí que els en diré algunes de punyents".

     El lloctinent era molt valent però tartamut. Era un estrateg extraordinari bellugant les seves tropes ací i allà, però la diplomàcia no era el seu fort. L'enemic que venia a parlamentar, li feia ofertes ben substancioses.
 
    Però entre que se les pensava i rumiava una contraoferta, els contraris es posaven nerviosos. Per fi quan donava la seva resposta, no hi havia déu que l'entengués. Bé prou que els del castell intentaven capir el significat de les seves paraules: tres endavant i dos en darrera i acabaven per creure que hi havia mala llet. El neguit va arribar a extrems tan inversemblants, que van aparèixer les espases.
     -Pareu, en nom de déu, us dic que pareu! Si heu vingut a parlamentar, el primer que heu de fer és arraconar els ferros i començar a parlar com si fóssiu civilitzats. 

    Aquest va ser el comentari, assenyat i ple d'autoritat del Gran Capità que havia intuït que quelcom no anava massa rodó. Els parlamentaris de l'enemic van esbufegar un sospir que expulsava tota la tensió acumulada fins al moment.

     -I doncs, què us porta per aquí?

     -Excel·lentíssim senyor, rei de contrades on mai es pon el sol, fins que no heu vingut vos en persona ens hem sentit humiliats fins al clatell. Ara, per fi, podem encetar una conversa ben profitosa.

     Aquí, aleshores, va començar el veritable mercadeig.

    -Ja veig que en teniu prou.

    Que els hi diu el Gran Capità amb el somriure del triomfador.

    -Res d'això Eminència, res d'això. Nosaltres hem estat delegats per assolir un pacte que ens deixi a tots contents i puguem encetar uns acords raonables. Lluitem, és clar que sí, fem la guerra, és clar que sí, quina altra cosa podríem fer? Del que es tracte avui i per això estem aquí és de fer-vos una oferta ben precisa: lluitem a cor que me'n dons tot el temps que vulgueu però, això sí, sense fer-nos mal.


    -Però, home de déu! No veieu que m'esteu plantejant un veritable oxímoron?


    Aquí el portaveu va fer un gest ben estrany. Va girar el cap i amb els ulls esbatanats, semblava que volia preguntar... Després de dubtar una bona estona, li va venir al cap la idea més adient al cas: va demanar un temps de recolliment per comentar amb la seva comitiva el seguiment de les negociacions.

     Acomboiats en el racó que els hi va oferir l'enemic, el portaveu, amb una veu baixa i tremolosa preguntà als seus: algú de vosaltres sap què vol dir això d'oxímoron? Amb la cara de babaus que van quedar els sis que l'acompanyaven, ja va quedar tot dit. I ara que fem? Va preguntar el que tenia aspecte de saber llegir i escriure.

    -Va, de pressa, li ordena el portaveu. Arriba't corrents al castell i els hi preguntes que cony vol dir "oxímoron".

     -Excel·lència. Estem parlamentant i no trigarem gaire a donar-vos una resposta a les vostres exigències.

     Van quedar ambdues parts mirant ansiosos el rellotge de sol. El Gran Capità convençut de la seva victòria i el portaveu fent veure que estava emprenyat. Els minuts passaven, després les hores i per fi, quan el capità ja gairebé havia esgotat la seva paciència, va arribar la resposta del castell.

     -Gran capità, que li diu el portaveu. Em diuen els d'allà dins que si comenceu amb insults, no ens entendrem. Això d'oxímoron fem veure que no ho hem sentit però no ens ho digueu mai més. Entesos?

     I que en són de carallots!,
va pensar el Gran Capità. Atès però que creia que hi havia tela per tallar, prengué la decisió de seguir amb les negociacions.

     -Seguiu doncs amb les vostres ofertes.

     -A nosaltres també ens agrada anar al gra directament. Això vol dir que ens entendrem ven aviat.
 
    Vosaltres heu fet presoner el nostre timbaler i ara totes les ordres les hem de donar esgargamellant-nos fins a la ronquera. La nostra proposta, doncs és ben clara: ens torneu el nostre emissari d'ordres i a canvi nosaltres us donarem tres mules.

     -I per això heu vingut fins aquí? Que respongué el Gran Capità.

     -Excel·lència. Heu pensat la feina que poden fer tres mules tan ben ensinistrades com les que us oferim?

     -Mireu, sabeu que us dic? Que si no són tretze mules, dos ases tres marrans i el capellà, s'han acabat les negociacions.

     -Ui, ui, ui, ja veig que això va pel pedregar. Les ordres que tinc pel cas de què no acceptéssiu la nostra primera oferta, és la de dir-vos la nostra darrera proposta, que és la següent: set mules, un ase i res més! Bé si m'apureu, atès que sou tan cristians com nosaltres i també voleu estar amb pau amb els de dalt, el capellà us el podríem cedir una setmana de cada tres. No hem direu que no hi posem bona voluntat oi?

     Com totes les negociacions serioses, aquestes també van ser llargues i feixugues. Havien començat en trencar de l'alba i van acabar quan el sol, tip d'escoltar tantes bestieses se n'anava cap a ponent.

     Resultat definitiu: nou mules, dos ases, un marrà i el capellà repartit a setmanes alternatives. El timbaler amb la seva eina de feinejar inclosa, va ser entregat el mateix moment de rebre els semovents que havien convingut. Ah! I el capellà va fer acta de presència per donar fe dels acords pactats i també per programar les seves estades a ca l'enemic.

    D'ençà d'aquell dia, tot va anar sobre rodes: quan els del camp sentien el timbaler, sabien que començava la gresca i tothom hi posava el coll (i mai tan ben dit!). Els diumenges el capellà deia la missa i repartia hòsties i els dies feiners se les repartien ells sols sense necessitat del capellà.

     Al cap de mesos i mesos, el mossèn ja vellet va poder donar l'extremunció als dos darrers combatents que quedaven. Un a cada bàndol. Ell, es va quedar sense feina, sol i desmoralitzat, va encetar un nou camí.


    Males llengües li havien dit que lluny enllà hi havien més guerres entre cristians i això el va animar a seguir la seva recerca. Per fi va trobar el que buscava. Aquesta vegada al lluita era tan aferrissada que ningú sabia com acabaria. Els uns declaraven que les ales dels àngels eren de color blau-cel (que més apropiat?, deien) i els altres que n'hi havia de blaves però també de roses. El capellà engrescat va tornar a tenir feina. Què faríem sense guerres? Es preguntava...i content, va seguir amb la seva tasca de sacrementar als cristians de cada bàndol.