"Antoni: No et moris mai"
Enguany
fa set anys que estic publicant els meus petits contes en el Blog
que tots vosaltres ja coneixeu. Què voleu que us digui?,
m'he
divertit, m'ho he passat molt bé i m'he fet amic dels
meus
petits personatges que, si no hagués estat per les meves ximpleries,
mai haurien vist la llum. I me'ls estimo.
Són,
com us ho diria, trossets de mi que he anat escampant per aquests
mons de Déu amb la il·lusió del qui estrena sabates i amb la
inconsciència del que es pensa que diu quelcom que pugui interessar
a algú. Els que ja hi són i que a voltes em
tornen
ben contents del seu periple pel món, quan arriben a casa
m'expliquen les seves experiències i tots, o gairebé
tots,
m'empenyen a llançar més companys per aquest barri tan gran i ja
tan petit que és el nostre mon.
Em
miro les estadístiques i veig que en el Blog del qui això
us comenta, s'han rebut ja 32.000 visites! És a dir que els petis
contes que un dia ja fa set anys em van dir que volien veure món,
han estat vistos (no sé si llegits) arreu del planeta. Des
d'Afganistan fins a les Filipines, passant per Rússia i EEUU.
Comentaris?
Els que vulgueu, mofetes alguns, seriosos uns quants, gaudint i
agraint el missatge que he volgut trametre a tots ells. També, no
cal dir-ho, silencis contundents, aclaparadors de lectors (o no?) que
han passat per sobre amb total indiferència. Tot és bo i tot
s'agraeix. A aquests darrers, potser
cal
fer-ho per la prudència que han tingut al callar les seves
ganes de dir-me'n quatre de fresques (que també haurien estat
benvingudes).
M'he
quedat impressionat, però, per un missatge que he rebut darrerament
i que és el
que
m'ha portat a fer aquests comentaris. Diu així:
Antoni
no et moris mai, molta gent et necessitem.
Clar i català: m'he quedat emocionat. Mai des que m'arrossego per
aquest vall de llàgrimes,
(i
també de moltes alegries) no m'havia fet ningú un comentari tan
afalagador. I el que és més engrescador, com que conec molt bé i
estimo encara més bé la persona que l'ha fet, estic completament
convençut de què
ho
diu des de la sinceritat.
És
precisament aquest comentari seu que m'ha obligat a una reflexió que
vull compartir amb tots vosaltres: Vull atendre ferventment el desig
d'aquesta lectora. Atès però, que és materialment impossible no
morir mai, se
m'ha ocorregut una altra solució.
He
revisat la meva agenda i he pogut comprovar amb satisfacció que
enguany no tinc previst morir-me. Fins aquí, doncs, tot bé.
Aleshores i per complaure la meva amiga tant
com
pugui, he pres una decisió que si no és la que ella em proposa,
s'hi assembla bastant. I és la següent:
He
decidit que em moriré a terminis. Així, poc a poc ella s'anirà
acostumant a la meva absència i aleshores la pèrdua serà
menys traumàtica.
Heus
aquí el meu pla:
L'any
2018 em moriré un mes (pot ser el gener que és quan fa més
fred). Tantejaré aleshores quin pa hi donen a
l’altre
món i així podré explicar-ho als amics perquè
vagin
preparant l'equipatge.
El
2019 em podria morir, per exemple el mes d'agost
per estalviar-me aquelles calors
que
no hi ha
qui
les aguanti! Ja hauré après
una mica el llenguatge dels de dalt i ja podré començar a
tenir algunes converses amb un cert regust de transcendència.
El
2020 prefereixo morir, cap allà el mes de febrer que malgrat que
serà bixest, la celestialitat se’m farà més
curta.
El
2021 penso que el millor seria morir-me dos mesos atès que la
Setmana Santa cau entre març i abril i així m'estalviaré els
programes de televisió amb aquelles Macarenes i
aquells Saetes que em posen la pell de gallina.
El
2022 que ja hauré entrat en cercles ben entretinguts, el dedicaré
plenament a fer amistats. Sense amistats no es va enlloc i menys al
cel! Segur que trobaré clubs d'escalada, d'equitació i d'escacs, de
dibuix, d’escultura, de música. Com que sóc
molt dolent en totes aquestes activitats però els del cel són bona
gent, de ben segur que m'hi deixaran participar. Segles i més segles
d’eternitat em donaran per això i per a molt més. Per exemple: He pensat fer uns estudis sobre l'estupidesa humana
(he previst una duració de 236 segles, si m’hi poso de ferm). No
vull pensar com es pot viure tota una eternitat sense fer res!
El
2023 Ja tindré uns quants amics de la terra,
ja m'hi trobaré més bé i els hi demanaré als de dalt si m'hi
deixen quedar una temporada més llarga. A vegades, quan soc dalt, em
dedico a rebre als que van arribant. Fan una cara de passerells,
pobrets! I jo m’hi faig un bon tip de riure. L’altre dia, per
exemple, una ànima càndida que volava esmaperduda pels espais
siderals, se m’acosta i amb veu tremolosa em pregunta: vaig bé per
anar al cel? I jo que li contesto: la primera a la dreta i després
dues a l’esquerra i el de les barbes, ja és Sant Pere. Es va posar
tan content...
Cal reconeixer que els camins per arribar a dalt, no estan tan ben explicats com caldria. Se'n perden tants durant el traspàs...!
I
el 2024, ai!,
el
2024!,
serà
el darrer de tant pujar i baixar. Aleshores ja en tindré 92 i, us ho
dic en confiança, prefereixo un raconet senzill i plaent encara que
sigui arraulit en un cau amagadet i ignorat dels que manen, abans
d'anar tot el dia amunt i avall com una llançadora. Com cansa! Això
ho sap tan sols el que ho passa!
El
Gener del 2025 celebraré l'acomiadament terrenal definitiu i
aprofitaré aquest mes que em queda per oferir a La Vanguardia la
corresponsalia de les meves aventures celestials. Si són prou
llestos, segur que em donaran l'exclusiva!
És
a dir que faré calés, molts calés, tants calès
que potser
aconsegueixi
amortir una mica la fam al món.
I,
apa! A Déu! (a terminis...)
