sábado, 10 de junio de 2017

"Antoni: No et moris mai"



    Enguany fa set anys que estic publicant els meus petits contes en el Blog que tots vosaltres ja coneixeu. Què voleu que us digui?, m'he divertit, m'ho he passat molt bé i m'he fet amic dels meus petits personatges que, si no hagués estat per les meves ximpleries, mai haurien vist la llum. I me'ls estimo.



    Són, com us ho diria, trossets de mi que he anat escampant per aquests mons de Déu amb la il·lusió del qui estrena sabates i amb la inconsciència del que es pensa que diu quelcom que pugui interessar a algú. Els que ja hi són i que a voltes em tornen ben contents del seu periple pel món, quan arriben a casa m'expliquen les seves experiències i tots, o gairebé tots, m'empenyen a llançar més companys per aquest barri tan gran i ja tan petit que és el nostre mon.



    Em miro les estadístiques i veig que en el Blog del qui això us comenta, s'han rebut ja 32.000 visites! És a dir que els petis contes que un dia ja fa set anys em van dir que volien veure món, han estat vistos (no sé si llegits) arreu del planeta. Des d'Afganistan fins a les Filipines, passant per Rússia i EEUU.



    Comentaris? Els que vulgueu, mofetes alguns, seriosos uns quants, gaudint i agraint el missatge que he volgut trametre a tots ells. També, no cal dir-ho, silencis contundents, aclaparadors de lectors (o no?) que han passat per sobre amb total indiferència. Tot és bo i tot s'agraeix. A aquests darrers, potser cal  fer-ho per la prudència que han tingut al callar les seves ganes de dir-me'n quatre de fresques (que també haurien estat benvingudes).



    M'he quedat impressionat, però, per un missatge que he rebut darrerament i que és el que m'ha portat a fer aquests comentaris. Diu així:

Antoni no et moris mai, molta gent et necessitem. Clar i català: m'he quedat emocionat. Mai des que m'arrossego per aquest vall de llàgrimes, (i també de moltes alegries) no m'havia fet ningú un comentari tan afalagador. I el que és més engrescador, com que conec molt bé i estimo encara més bé la persona que l'ha fet, estic completament convençut de què ho diu des de la sinceritat.



    És precisament aquest comentari seu que m'ha obligat a una reflexió que vull compartir amb tots vosaltres: Vull atendre ferventment el desig d'aquesta lectora. Atès però, que és materialment impossible no morir mai, se m'ha ocorregut una altra solució.



    He revisat la meva agenda i he pogut comprovar amb satisfacció que enguany no tinc previst morir-me. Fins aquí, doncs, tot bé. Aleshores i per complaure la meva amiga tant com pugui, he pres una decisió que si no és la que ella em proposa, s'hi assembla bastant. I és la següent:



    He decidit que em moriré a terminis. Així,  poc a poc ella s'anirà acostumant a la meva absència i aleshores la pèrdua serà  menys traumàtica.



    Heus aquí el meu pla:



    L'any 2018 em moriré un mes (pot ser el gener que és quan fa més fred). Tantejaré aleshores quin pa hi donen a l’altre món i així podré explicar-ho als amics perquè vagin preparant l'equipatge.



    El 2019 em podria morir, per exemple el mes d'agost per estalviar-me aquelles calors que no hi ha qui les aguanti! Ja hauré après una mica el llenguatge dels de dalt  i ja podré començar a tenir algunes converses amb un cert regust de transcendència.



    El 2020 prefereixo morir, cap allà el mes de febrer que malgrat que serà  bixest, la celestialitat se’m farà més curta.



    El 2021 penso que el millor seria morir-me dos mesos atès que la Setmana Santa cau entre març i abril i així m'estalviaré els programes de televisió amb aquelles Macarenes i aquells Saetes que em posen la pell de gallina.



    El 2022 que ja hauré entrat en cercles ben entretinguts, el dedicaré plenament a fer amistats. Sense amistats no es va enlloc i menys al cel! Segur que trobaré clubs d'escalada, d'equitació i d'escacs, de dibuix, d’escultura, de música. Com que sóc molt dolent en totes aquestes activitats però els del cel són bona gent, de ben segur que m'hi deixaran participar. Segles i més segles d’eternitat em donaran per això i per a molt més. Per exemple: He pensat fer uns estudis sobre l'estupidesa humana (he previst una duració de 236 segles, si m’hi poso de ferm). No vull pensar com es pot viure tota una eternitat sense fer res!



    El 2023  Ja tindré uns quants amics de la terra, ja m'hi trobaré més bé i els hi demanaré als de dalt si m'hi deixen quedar una temporada més llarga. A vegades, quan soc dalt, em dedico a rebre als que van arribant. Fan una cara de passerells, pobrets! I jo m’hi faig un bon tip de riure. L’altre dia, per exemple, una ànima càndida que volava esmaperduda pels espais siderals, se m’acosta i amb veu tremolosa em pregunta: vaig bé per anar al cel? I jo que li contesto: la primera a la dreta i després dues a l’esquerra i el de les barbes, ja és Sant Pere. Es va posar tan content...
Cal reconeixer que els camins per arribar a dalt, no estan tan ben explicats com caldria. Se'n perden tants durant el traspàs...!



    I el 2024, ai!, el 2024!, serà el darrer de tant pujar i baixar. Aleshores ja en tindré 92 i, us ho dic en confiança, prefereixo un raconet senzill i plaent encara que sigui arraulit en un cau amagadet i ignorat dels que manen, abans d'anar tot el dia amunt i avall com una llançadora. Com cansa! Això ho sap tan sols el que ho passa!



    El Gener del 2025 celebraré l'acomiadament terrenal definitiu i aprofitaré aquest mes que em queda per oferir a La Vanguardia la corresponsalia de les meves aventures celestials. Si són  prou llestos, segur que em donaran l'exclusiva!



    És a dir que faré calés, molts calés, tants calès que potser aconsegueixi amortir una mica la fam al món.



    I, apa! A Déu! (a terminis...)