VOLEN VEURE MÓN

“UN VERSO SUELTO”

(dit en castellà sembla més contundent)

    Mentre  estic escrivint aquesta carta, tinc al meu costat un company (o companya) que de tant en tant fa una paradeta a l'ampit de la meva finestra i amb el seu posat seriós sembla que vulgui participar de les nostres xarrades. Tafaner! Això li dic jo. Ets un tafaner! No em preguntis si és una oreneta o un “oranet”. No ho sé. Tant si t’ho creus com si no, ni s’immuta i segueix llegint fil per randa el que va sortint a la pantalla. Això em fa pensar amb el miracle i el misteri de la vida. Si veiessis com guaita, com canta i fins i tot com riu, segur que pensaries amb mi que és impossible que tot s’hagi fet del no-res. El no-res no sap fer res!

    Aquests darreres dies l'oreneta ha descobert aquest petit racó per fer-hi la migdiada (si la deixen). És la finestra que em serveix per mirar i de tant en tant també tafanejar. Té un ampit que està construït amb un material ben fresc que fins i i tot, a voltes jo hi poso les mans per refrescar-me una mica. Cap a les cinc de la tarde, amb puntualitat suïssa, dirigida pel sol, apareix l'ombra que es passeja tan lentament com qualsevol caribeny quan es disposa a fer un treball enèrgic. És a dir, amb una lentitud ben avorrida.

      L'oreneta, però que em sembla més eixerida que un pèsol, sap aprofitar aquests moments per fer-hi una bona becaina. Si la deixen, abans ja ho deia: si la deixen. Encara que d'orenetes jo no hi entenc ni un borrall, la meva intuïció i els companys (res de companyes) que la venen a visitar m'han fet arribar a la conclusió, gairebé inapel·lable, de que està com un tren! Un tren petitet, ben entès però que en té acaramel·lats a més de quatre.

      Primer n'arriba un, diria fins i tot, un que és un guaperas, un saltataulells amb mirada de perdona vides. Li pica l'ullet i ho fa, però, amb uns aires (voldria interpretar els sentiments de la oreneta) inquisitius, com si hi tingués algun dret, com... com si ja fos seva! I, és clar, l'oreneta, la meva amiga l'oreneta, és molta oreneta per acceptar un tracte tan barroer. Se'l mira amb displicència i les poques vegades que ell s'hi vol apropar, corra un risc ben greu de quedar-se sense les seves precioses ales. Ell, que no és beneit i capta el missatge, gira cua i amb una mirada de dignitat ofesa, emprèn el vol lluny enllà.

      Encara no ha intentat encetar la seva becaina de nou, quan ja n'arriben dos, després tres, àdhuc quatre que li fan una mitja rialla esperançada. És aleshores que comença el diàleg més punyent. N'hi ha un que fins i tot obre el bec amb tanta elegància, que sembla que es vulgui posar a cantar. I es posa a cantar! Quina refilada, fillets de Déu, quines harmonies, quan d'amor hi ha a aquell cor i que bé que ho explica aquell enamorat! Ella, però, es deixa estimar. Cert que se'l mira amb una evident complicitat i amb una caiguda d'ulls que ja la voldrien uns quants. Ell de tan emocionat que està, fot un gall esgarrifós d'aquells que t'estripen el cor o t'afusellen les entranyes i ho engega tot a rodar.

     Esmaperduda no fa més que demanar:

    -Deixeu-me tranquil·la d'una vegada!

     Un altre orenet que just acaba d'arribar, sembla que no ha escoltat els planys de l'oreneta per merèixer i comença un enrenou tan bellugadís i atractiu que la nostra heroïna no pot fer més que quedar-hi embadalida.

     -Mira, oreneta meva, jo no sé què sens tu per mi, però, si m'ho permets, et voldria confessar el que sento jo per tu. Et veig amb un cor tan tendre i llaminer que fins i tot donaria algun plomall de les meves ales si em fessis el somriure que demana el meu cor.

      L'oreneta que es posa vermella com una rosella i li segueix ben seriosa els seus pronunciaments. Tan plens d'il·lusió, tan afalagadors, tan inspirats, que ella, què voleu? Queda vençuda, entregada i disposada a...donar-se del tot! I aquí comença un dels diàlegs més seriosos que hem inventat els animals per donar curs al seguiment de la vida.

    -Bé - que diu ella - no et pensis que no em fas patxoca. M'has arribat al cor i aquest no em diu mai mentides. (ja haureu observat que les orenetes d'avui són més atrevides que les d'abans).

    -Ja veuràs oreneta meva com serem feliços tu i jo. Jo volant per aquests espais infinits per fruir de la gloria de viure i tu, endreçada, polida i alegre com una bona mestressa de casa, et dedicaràs al que serà els més apreciat per a tots dos: tu seràs l'encarregada de construir la nostra llar. Xiuxiuejant, picotejant i saltironant per ací i per allà, trobaràs els branquillons més preciosos per fer el niu del nostre amor. El niu on hi donarem cabuda als nostres fills. Tu els hi portaràs el menjar i jo de tant en tant us vindré a veure per si tot va sobre rodes com marca la mare natura.

    No us ho creureu, segur que no, però jo us asseguro que he tingut la ocasió de viure aquests moments que estan pensats tan sols per les intimitats de dos éssers. No me n'he pogut estar. I he observat amb aspecte de badoc primer i després amb una certa picardia, com la cara de l'oreneta anava canviant d'expressió.

     -Així, tu voltant per aquests mons de Déu i jo pencant com una burra per parir uns galifardeus que vindran al mon amb el llenguatge de la fam i no pararan de cridar que en volen més i més? És així com ho he entès?

     -Ja veuràs, jo el que et proposo és que hi vegis tot el romanticisme que hi ha empaquetat dins la meva oferta: seràs mare, oreneta meva i gaudiràs de l'alegria de rebre-m quan arribi carregat d'experiències recollides arreu. Que més vols oreneta meva? Hi ha quelcom més dolç que esperar l'estimat? Si arribo aviat, millor que millor i si trigo una mica, el moment de la rebuda serà encara més dolç i emocionant. I ens estimarem, i farem orenetets i orenetetes i no pararem d'estimar-nos.

     -Bé, estic d'acord amb tu - que li contesta la oreneta. Sempre que abans fem un viatge de nuvis que ens porti cel enllà on puguem gaudir del nostre amor sense els entrebancs d'un matrimoni reixit.

     -Que bé que parles oreneta meva. I quina has pensat que serà la gran festa de les nostres noses?

     Ara la cara de l'oreneta s'il·lumina i comença a escampar els seus deliris.

     -Ens n'anirem cel enllà on els espais ja són infinits i quan arribem a la lluna li farem un petó a cada galta.

    Després, com que la tornada serà llarga, enfilarem el bec cap a la terra i amb un picat accelerat viurem l'experiència de fondejar dins d'un núvol blanc que ens vulgui acollir. Estarem allà just el temps per recuperar les forces. Prendrem comiat de la seva hospitalitat i portats per l'aire i la nostra alegria, anirem a aterrar al cim més alt del món on hi farem un riuet per deixar constància de la nostra arribada. 

    Després, que ja estarem un xic cansats, encetarem camí saltironant per ací i per allà fins assolir la nostra terra estimada. Un cop arribats a Montserrat, farem un vol de reconeixement per tot Catalunya i deixarem que el cor ens digui on hem d'aterrar. 

    Tinc, de totes maneres, un bon amic a Sant Cugat que escriu unes ximpleries tan grosses que m'hi faig uns bons tips de riure i si trigo massa, segur que l'enyor em farà alguna mala passada.

    (Jo, (el que escriu) que no dic mentides gairebé mai, us asseguro que és això el que vaig escoltar).

     L'orenet que, amb els seus ulls d'enamorat se l'escoltava, de cop i volta li comenta a cau d'orella a l'oreneta:

     -Mira oreneta meva, ara que hi penso, abans de començar el nostre periple, m'haig d'acomiadar dels amics i part tant t'haig de deixar uns moments. Ja veuràs, no trigaré gaire.

     L'oreneta que va esperar fins a disset dies vuit hores i quatre minuts, va capir per fi que havia d'emprendre el vol ella sola. Sembla estrany però aquella sensació de llibertat la va fer feliç.

     Ja no ha tornat mai més a l'ampit de la meva finestra. Pot ser ja deu haver arribat a la lluna. Qui sap si algun any d'aquests es recordarà de mi i tornarà a visitar-me. I jo segueixo escrivint ximpleries tan sols per si un dia...