ESCACLANDIA
Aquesta
història que ara us explicaré i que és gairebé certa, me la va
explicar un amic que em va assegurar que ell l'havia viscut quasi amb
tota certesa. Així doncs hi podeu pujar-hi dempeus atès que no hi
ha res tan incert com la certesa.
Resulta
que hi havia un país on els esports violents, futbol, rugbi, boxa i
altres barbaritats, no es coneixien i els ciutadans passaven el seu temps a
exercitar l'esport més intel·ligent i alhora més pacífic del món:
els escacs. Ja de petits, a les escoles les primeres lletres les
aprenien amb les figures del joc. La A d'alfil, la C de cavall, la D
de dama i així seguien fins la “p” en minúscules dels pobres
peons! Les peces dels escacs devanien al cap i a la fi els amics
íntims de les generacions que anaven pujant.
La
política? pels maldestres; les ciències? pel pelotón de los
torpes; la religió? com a castic si algú feia una malifeta. Els
escacs, eren doncs el que els unia a tots. Hi havien guerres? Ni tan
sols sabien de que els parlaven. Hi havia enemics que els volien
conquerir? Aquests pobres, quedaven indefensos davant d'uns amants
tan radical del pensament com a modus vivendi definitiu.
Així,
doncs en aquest país tan sols es coneixia la pau i el goig de
competir harmònicament i pausada i semblava que res en el món podia
enderrocar aquella pau categòricament definitiva.
Vet
aquí que un dia, encara ningú s'explica com va passar, va pujar al
poder un ésser tan esbojarrat - jo no m'ho podia creure! Em va explicar
el meu amic - com un Trump qualsevol, (males llegües deien que era
del PP) amb l'objectiu clar i contundent de canviar les coses. El mundo es competitivo, el ser humano progresa en la lucha. Se acabó la pantomima de que tu ganas hoy y yo venceré mañana. Que gane el mejor y éste será el que mande en todo el pais. Punto.Van decidir doncs un campionat ferotge amb la intenció de
crear unes jerarquies com a resultat final del campionat que va
esdevenir el més cruel mai vist.
Ben
cert que hi va haver un petit grup de peces que no van acceptar
aquesta malentesa que els hi volien imposar. “Nosaltres no juguem “
deien. “Nosaltres tenim el nostre joc pacífic i engrescador per
qui hi vulgui participar”. Endebades. Tothom va estar obligat a
participar-hi.
L'organització
va corre a carrec del Il·lustríssim Don Mandiano Pajoy encarregat
de portar a la pràctica la revolució més cruenta que mai havia hi
havia hagut el país. “Les jeux sont faits” i la lluita va
començar tan aferrissada que més d'uns quants van descobrir el
sentiment d'odi. D'odiar l'enemic fins la mort atès que amb allò hi
anava la seva pròpia vida. Ahir s'estimaven i avui s'odiaven. Què
havia passat? Doncs res més que l'anhel ferotge d'ensorrar l'enemic
per pujar-hi dempeus.
Per
fi, després d'un reguitzell de competicions, després de deixar a la
vorera als més ineptes, els que havien confiat amb el joc net, els
que encara creien que l'adversari no era un enemic, la competició
estava a les acaballes. Van quedar tan sols dos competidors que s'ho
van jugar tot fins el final.
La
partida definitiva, la que marcaria el tarannà del país, estava en
el seus moments més emocionants: El que jugava amb les blanques,
havia cedit la Dama a canvi de dos peons! El de les negres que ja es
veia la partida guanyada, va confiar més del compte en la seva
superioritat i va avançar la Torre a “a4” amb tanta avidesa, que
va permetre al contrari un cert equilibri. No em vull allargar amb la
partida que va ser agressiva i cruel fins els darrers moments. Per
fi, quan ja sols quedaven uns quants peons esgarriats pel l'escaquer,
els contrincants es van mirar els ulls i ja no hi va més que unes
taules acceptades de comú acord.
M'oblidava
de dir que aquests eren els dos darrers competidors d'aquell campionat, els
de la cua per entendre'ns, els que van saber enviar un missatge ben
entenedor, al que volia canviar definitivament la ben entesa dels
ciutadans que tan sols volien jugar per fer-se companyia. Mai per
enfonsar al contrari. En aquell país de bona gent, el campió va
quedar definitivament oblidat.
