VOLEN VEURE MÓN

ESCACLANDIA

     Aquesta història que ara us explicaré i que és gairebé certa, me la va explicar un amic que em va assegurar que ell l'havia viscut quasi amb tota certesa. Així doncs hi podeu pujar-hi dempeus atès que no hi ha res tan incert com la certesa.

     Resulta que hi havia un país on els esports violents, futbol, rugbi, boxa i altres barbaritats, no es coneixien i els ciutadans passaven el seu temps a exercitar l'esport més intel·ligent i alhora més pacífic del món: els escacs. Ja de petits, a les escoles les primeres lletres les aprenien amb les figures del joc. La A d'alfil, la C de cavall, la D de dama i així seguien fins la “p” en minúscules dels pobres peons! Les peces dels escacs devanien al cap i a la fi els amics íntims de les generacions que anaven pujant.

     La política? pels maldestres; les ciències? pel pelotón de los torpes; la religió? com a castic si algú feia una malifeta. Els escacs, eren doncs el que els unia a tots. Hi havien guerres? Ni tan sols sabien de que els parlaven. Hi havia enemics que els volien conquerir? Aquests pobres, quedaven indefensos davant d'uns amants tan radical del pensament com a modus vivendi definitiu.

     Així, doncs en aquest país tan sols es coneixia la pau i el goig de competir harmònicament i pausada i semblava que res en el món podia enderrocar aquella pau categòricament definitiva.

     Vet aquí que un dia, encara ningú s'explica com va passar, va pujar al poder un ésser tan esbojarrat - jo no m'ho podia creure! Em va explicar el meu amic - com un Trump qualsevol, (males llegües deien que era del PP) amb l'objectiu clar i contundent de canviar les coses. El mundo es competitivo, el ser humano progresa en la lucha. Se acabó la pantomima de que tu ganas hoy y yo venceré mañana. Que gane el mejor y éste será el que mande en todo el pais. Punto.Van decidir doncs un campionat ferotge amb la intenció de crear unes jerarquies com a resultat final del campionat que va esdevenir el més cruel mai vist.

     Ben cert que hi va haver un petit grup de peces que no van acceptar aquesta malentesa que els hi volien imposar. “Nosaltres no juguem “ deien. “Nosaltres tenim el nostre joc pacífic i engrescador per qui hi vulgui participar”. Endebades. Tothom va estar obligat a participar-hi.

     L'organització va corre a carrec del Il·lustríssim Don Mandiano Pajoy encarregat de portar a la pràctica la revolució més cruenta que mai havia hi havia hagut el país. “Les jeux sont faits” i la lluita va començar tan aferrissada que més d'uns quants van descobrir el sentiment d'odi. D'odiar l'enemic fins la mort atès que amb allò hi anava la seva pròpia vida. Ahir s'estimaven i avui s'odiaven. Què havia passat? Doncs res més que l'anhel ferotge d'ensorrar l'enemic per pujar-hi dempeus.

     Per fi, després d'un reguitzell de competicions, després de deixar a la vorera als més ineptes, els que havien confiat amb el joc net, els que encara creien que l'adversari no era un enemic, la competició estava a les acaballes. Van quedar tan sols dos competidors que s'ho van jugar tot fins el final.

     La partida definitiva, la que marcaria el tarannà del país, estava en el seus moments més emocionants: El que jugava amb les blanques, havia cedit la Dama a canvi de dos peons! El de les negres que ja es veia la partida guanyada, va confiar més del compte en la seva superioritat i va avançar la Torre a “a4” amb tanta avidesa, que va permetre al contrari un cert equilibri. No em vull allargar amb la partida que va ser agressiva i cruel fins els darrers moments. Per fi, quan ja sols quedaven uns quants peons esgarriats pel l'escaquer, els contrincants es van mirar els ulls i ja no hi va més que unes taules acceptades de comú acord.

     M'oblidava de dir que aquests eren els dos darrers competidors d'aquell campionat, els de la cua per entendre'ns, els que van saber enviar un missatge ben entenedor, al que volia canviar definitivament la ben entesa dels ciutadans que tan sols volien jugar per fer-se companyia. Mai per enfonsar al contrari. En aquell país de bona gent, el campió va quedar definitivament oblidat.