lunes, 5 de febrero de 2018



Yahvé ( que traduït al castellà, vol dir: ahora viene).


    La solitud és dolenta fins i tot pel mateix Yahvé que després de trilions de segles que gronxava la seva Divinitat pels espais infinits, va prendre una decisió irrevocable: crearia un éssers celestials que li darien conhort. Junts farien excursions, cantarien o senzillament xarrarien sobre la millor manera d'endreçar la llar sideral. Tan il·lusionat estava amb la seva idea, que, amb les presses no va reparar que entre els milers d'àngels i arcàngels que feia sortir del no res, no tots eren de bona mena. N'hi havia uns quants, molt pocs, és veritat, que un cop es van sentir bells i poderosos volgueren agafar les regnes del principat. Ah no! Això sí que no! Per aquí no hi passo, que es va dir Yahvé en el seu moment més furiós.

    Un cop calmats els ànims i atès que la seva misericòrdia és infinita, no els podia pas penjar o fer desaparèixer. Aquesta crueltat no hi cabia a la seva infinita perfecció. Va trobar la solució que li va semblar més adient: enviar-los al lloc més esquifit i més insignificant del seu Univers. Es tractava d'una petita boleta perduda al bell mig d'una galàxia que un cop contades les seves estrelles, així, pel boc gros, venien a ser al voltant d'unes 300.000 milions. De la boleta en va dir Terra (que en llenguatge antic vol dir poca-pena) i per reblar el clau la va dotar d'una especie d'atracció (ara els moderns en diuen gravetat) que feia impossible la seva fuita.

    Als arcàngels rebels els hi va costar Déu i ajut aclimatar-se a un mitjà tan hostil. Tenien un seguit de sensacions que mai havien experimentat al cel: gana, molta gana, sed, molta sed i un fred que esquerdava els ossos a l'hivern i al estiu una calor que els posava a quasi bé a tots molt morenos. A uns més que els altres, és clar, els que ho van patir més van ser els que van anar a parar al sur on només hi havia sol i sorra. I van quedar, ja per sempre, negres del tot.

    Aquella patuleia,un cop ben aclimatats i per frenar la baralles que ja eren el pa de cada dia, es van veure obligats a nombrar un cap que tant fes de guia com de dictador. Alguns, els més innocents pretenien fer eleccions (quina candidesa!), els altres es van apinyar intuïtivament amb el més fort que, ben segur, ja heu endevinat, era en Llucifer. Bell, alt, ben plantat, amb mirada penetrant i amb un dit que ai! del pobre al que senyalava; havia begut oli!

    En Llucifer per oblidar la gran desfeta celestial, el primer que va fer va ser canviar-se el nom. Després de pensar-s'ho un bon quart d'hora va decidir que es diria SATANÀS que sonava a molt més dolent que l'altre.

    Com ja tothom sap, la missió del nostre Satanàs és promoure la maldat a la terra i val a dir que si per aquesta feina hi hagués un premi Novel, ell se'l hauria fet seu un reguitzell de vegades. Quantes operacions ben reeixides al llarg del segles des que ell és aquí! És clar, en honor a la veritat, cal dir-ho tot. Des que començà va capir que amb els quatre desgraciats que van fugir amb ell, poca cosa podia fer i va dedicar una bona part del seu temps a nombrar secretaris entre els humans, braços auxiliars que entenguessin bé la seva causa i la practiquessin quasi tan bé com ell mateix. L'historia ens explica manta vegades com va estar encertat en escollir els seus col·laboradors: Papes a petades, Generalíssims per parar un tren, Emperadors a cor que me'n dons, Dictadors de l'alçada d'un campanar, Capitalistes que explotaven als morts de gana, i unes quantes femelles tan poderosament atractives, que feien fer disbarats al més sant. I tot plegat sense parlar de la morralla que també en feien de ben grosses. A l'historia n'hi ha a basar de col·laboradors seus. No acabaríem mai més!

    Per no allargar l'historia del nostre heroi, des que va ser deportat que seria llarga
i crearia gran embolics als lectors, ens cenyirem a les darreres que coneixem i que, com veureu, són ben sucoses.

    Yahvé, un cop acabada la feina d'escampar els seus àngels per l'univers, un bon dia va crear l'home i la seva dona (és a dir, per entendre'ns, eren com àngels però sense ales i amb sexe) i els hi va posar un jardí que donava goig de veure i on hi havia entre milers d'arbres fruiters, i entre tots, un pomer que era una gloria. Els va avisar: “Veure-l sí”, els hi va dir, “però de menjar-ne, res de res!” I aquí el nostre heroi malvat (ja es deia Satanàs aleshores) és on va començar a trobar feina: “No sigueu carallots!”, els va dir. “No li foteu cas. Com aquestes pomes no en trobareu en lloc més!” “Ep, Satanàs” que diu l'Adam, “que el mestre ens ha dit que d'això ni parlar-ne”. “Ho veus Eva quin marit més pàmfil has trobat? Tu no li facis cas i agafa aquesta que penja sucosa. No veus que està demanant que te la mengis?” “Adam, tio, que jo tinc gana i segur que aquesta serp (satanàs disfressat) té més raó que un sant”. I aquí la van fer grossa: la poma, és veritat gairebé els hi feia l'ullet, i Eva, sempre ha de ser Eva, li va endegar un bona caixalada. La veu de Yahvé no es va fer esperar: “Que cony heu fet desgraciats! I ara que tinc que fer jo amb vosaltres dos? Au, aneu en nom de Déu i a partir d'ara us haureu de guanyar les garrofes”.
Els dos alhora van deixar la pomera corre-cuita i van buscar adelerats una figuera, No per les figues però sí per les seves fulles que amagaven les vergonyes amb una certa elegància.

    Aquell matrimoni feliç fins aleshores, es van haver d'espavilar i buscar la manduca arreu. Tan punyent va ser el dia a dia que el matrimoni va estar a punt de fer aigües i ja parlaven de divorci (sortosament a l'època encara no hi havia advocats). Els quedava un xic de seny, però, i van arribar a la conclusió que si es separaven tot se n'anava en orris. Va ser aleshores que feliçment van descobrir el sexe i a fe de Déu que si van posar tan seriosament que en pocs mesos van tenir dos hereus. Al gran al batejar-lo li posaren el nom de Caïm (que amb l'idioma de l'època vol dir “mala peça”) i al segon que els va sortir més escanyolit li van dir Abel ( que vol dir, mitja cerilla).
Sort que Adam i Eva van tenir més fills i més filles (la Bíblia no en parla gens però no cal ser gaire llest per capir que si només haguessin tingut els dos germans, ens hauríem quedat tots sense feina. I sort hi va haver, atès que els dos primers estaven tot el dia a la grenya. L'Abel que era el preferit de la seva mare, era un burxeta i es passava el dia emprenyant a Caïm. Aquest, que la veritat sigui dita, tenia molt mala llet, un dia va agafar tanta rabia que li va fotre una hòstia (bé, a aquella època encara no s'havien inventat, però és una manera de fer-se entendre el que escriu aquest relat) que va deixar a Abel ben apallissat. El van portar corre-cuita a urgències però van arribar massa tard. En Caïm que va veure que l'havia feta grossa, va pensar que el millor era fugir per cames. I així ho va fer. Va agafar un parell de bones mosses i va marxar tan lluny enllà i no se'n va saber d'ell res més fins al cap d'uns quants segles.

    Va tenir descendència, un grapat de generacions, amb la mala llet que tots van heretar els gens del creador de la dinastia. Els uns els l'hi fotien al porró
a cor que me'n dons, els altres tornaven a les tantes de la matinada després d'unes bones ballarusques a les discoteques. Els més agosarats no deixaven el canut ni per dutxar-se. Total, els descendents de l'occidor, van ser un poble dolent malgrat que fins aquest moment, això cal dir-ho ben alt, no van fer mal a ningú. (ep! Que se sàpiga!).


    No tot va ser tan penós aleshores. Set, un dels fills dels nostres primers pares, era un bon noi i es va casar – cal endevinar-ho?- amb una xicota que valia un Potosí. Un cop casat com manen les escriptures, no van parar de tenir fills i filles que es van escampar arreu del món.

    Però, veieu si el món es petit, que per aquelles casualitats que es donen molt de tant en tant, es van trobar amb els descendents de la branca malvada. Ai! aleshores! Els primers segles poc que va passar res però mentre passaven els anys, es van anar barrejant els un amb els altres i aquí la van armar grossa. Tan grossa que no hi havia per on agafar-ho. Pecats a manta; de petits, de grossos, de més grossos. S'ho passaven tan bé que es veia clar que allò no podia durar. Es veia venir, s'ensumava: per fi, Yahvé s'hi va ficar de nou.

    Després de buscar i remenar ací i allà, no en va trobar ni un pam de net. Bé, tampoc cal exagerar; en un racó mig perdut de les terres que avui en diem Mesopotàmia, hi havia un bon home que sense dir res a ningú, sense fer cap soroll, va aconseguir no quedar contaminat de tanta maldat. Ell feia la seva feina, es llevava de bon matí, anava els seus conreus i bo i passejant el bou aconseguia les collites per mantenir a la seva família que, tots plegats eren gairebé tan bona gent com ell.

    Escolteu Noè, que els va dir Yahvé, he pensat que en faré una de ben sonada, però atès que tu i la dona ja heu arribat a la maduresa (Noé rondava els 600 anys) i sou bona gent, no us emprenyaré. Mireu, us diré el que heu de fer: construïu una barcassa, que sigui ben grossa eh? Perquè hi heu d'enquibir una parella de tots els animals que corren pel món i quan la tingueu feta i tots ben instal·lats a dintre, deixaré anar l'aixeta d'aigua que rajarà tant que tot, vull dir tot eh? quedarà completament negat. En Noè que mai ho haguera dit de Yahvé, va quedar esgarrifat, va mirar de reüll a la seva dona que no entenia res i no els va quedar més remei que posar-s'hi de valent. El primer que van fer va ser intentar concretar un inventari de tots els animals de la terra per calcular, ni que fos aproximadament les dimensions de la barca. Dos elefants, dues girafes, dos hipopòtams, dos rinoceronts, dues guineus, dos lleons, dos tigres, dues panteres i seguien i seguien i no acabaven mai de comptar tot el que hi havia al món. Pel cap baix, a aquella època hi podien haver un bon milió d'espècies. Milers i milers de parelles de tot: aus, papallones, mosquits, gripaus, abelles i no acabaven mai de comptar. Menys mal que els dinosaures ja no hi són, si no..., es deien entre ells. Com ens ho farem Yahvé? Preguntaven desesperats. Si la dona i jo ni tan sols sabem nadar? I mai, allò que es diu mai hem construït ni una barqueta petita per jugar-hi els nens i aquesta que hi hem d'enquibir a tot el que viu, tindrà que ser més gran que el camp del Barça, que comptat així per alt, hi caben uns cents mil culers (ja aleshores, el Barça era conegut arreu). Noè, Noè, que contesta Yahvé mig emprenyat. Poseu-vos a la feina i ja veureu com tot anirà sortint.

    En Noé que era un home practic, va començar a prendre les decisions que calia per arribar a bon port: A Sem li va fer estudiar enginyeria naval, a Cam al va decantar cap a la veterinària (per si algú es posava malalt durant la travessa) i per fi a Jafet el va obligar a estudiar psicologia atès que preveia que l'enrenou de tota aquella multitud podria portar certes complicacions, fins i tot, pensava, violentes. A la seva dona la va fer responsable de la cuina i ell, que per això era el cap, ho supervisaria tot.

    Mentre feien el recompta dels llogaters de la barca, a ell i a la seva dona els hi va entrar un dubte al que no hi trobaven solució. Tan gros va ser el problema que tenien davant seu, que no van tenir més remei que elevar les seves oracions al gran Yahvé. “i amb els peixos que fem Senyor, els hem d'enquibir també a la barcassa? Mira Noé, que els hi diu el Senyor: Si em tornes a fer una pregunta tan estúpida com aquesta, et retiro l'amistat. Va ser aleshores que van sentir com un llum es ficava en el seu intel·lecte i van veure clar que no, que als peixos no calia ficar-los dins. Ells ja sabien nadar i s'espavilarien sols pel seu compte.


Fi de la primera part.