VOLEN VEURE MÓN

La gallineta dels ous d'or.

    En Feliu Tonton era gallinaire i ho era per dues raons que es complementaven: per tradició atès que el seu pare ja ho havia sigut, així com l'avi i el besavi. Tots ells havien anat conreant gallines ací i allà i el nostre heroi va heretar tota la saviesa dels seus ancestres. Com que des que era petit ja va mamar l'ofici, doncs mai s'havia plantejat fer res més que cuidar gallines. I s'ho passava d'allò més bé.

Les cuidava, les alimentava i elles a canvi li donaven uns bons grapats d'ous que venia al mercat de Calaf que és on es pagaven més bé.

    Heus ací, però que el temps no passa en va i en Felip (perdó, volia dir Feliu i m'he equivocat) que ja arrossegava un bon grapat d'anys a l'esquena, va arribar un dia que ve estar a punt d'acabar amb tot i viure solament de les rendes que li donaven el capitalàs que havia anat amassant.

    Va ser aleshores que la seva dona, dona havia de ser!, li va donar la idea que el faria canviar d'opinió i per postres el faria més ric que mai!: Per què en lloc de tenir tots els galliners dispersos arreu del país, no fas un gran galliner i hi reuneixis tot l'aviram? Ja veuràs com millorarà la producció i tindràs més ous que mai. Pepeta, i com no se m'havia ocorregut abans aquesta idea tan lluminosa?

Semblava que la gran idea de la Pepeta li hagués tret deu o vint anys de sobre. S'hi va posar de valent. Amb l'ajuda dels masovers, va construir un gran, molt gran galliner i camionades rere camionades, el va anar omplint. Quin goig que feia, veure aquell bé de Déu de gallines saltant i ballant. Semblava que estiguessin ben contentes de fer noves coneixences. Encara que ell, en Feliu no entenia l'idioma de les seves aus, pels gestes que feia es veia ben clar que feien gresca de la bona.

    Però, ai, las! La felicitat dels primers dies, es va anar estroncant de tal manera que no paraven les discussions entre elles i fins i tot manta vegades acabaven amb lluites aferrissades. Allò no podia seguir així, baralles a cor que me'n dons i fins que va arribar un moment que la Pepita (encara les dones) li comentava: Ara veig estimat marit que és impossible que s'entenguin entre tantes races diferents.  Hauries de fer diferents compartiments i separar les races. Es podran veure però com que no estaran barrejades, doncs ja s'ha acabat el problema i tornaran a donar tan ous com feien abans o pot ser encara més.

    Ja tens doncs en Feliu fen cas un cop més a la seva dona. Va crear disset compartiments on hi va anar instal·lant cada una de les races que tenia.

Les Babcock que donaven uns ous ben grossos els hi va fer un apartat ben espaiós. Per les Jersey tan blanques i grandotes els hi va procurar un apartament proporcionat a la seva mida. Així va anar distribuint totes les races intentant acomodar cada una d'elles en el lloc més apropiat per les seves característiques.

És clar, ara ja no es barallaven però, ai! Tot a la vida té un però. Què passava aleshores? Doncs que unes espiaven a les altres i veien que la productivitat traduïda en número i qualitat d'ous era ben diferent d'una raça a l'altra.

El que semblava que tenia que ser la gran solució, al final es va convertir en un berenar de negres. Resulta que la producció de les Hisex Brow era marcadament superior a totes les altres races: 25O ous a l'any! I per si amb això no n'hi havia prou, resulta que a més a més, fins i tot en Feliu va descobrir que per un procés que tan sols ell sabia, triturava les closques i un treia un polsim d'or que feia de ben bon aprofitar.

    És clar, les Hisex Brow van començar a protestar. Al principi solament es queixaven però va arribar a tal extrem la diferència entre el rendiment que en treien d'elles i el pinso que els hi donaven, que van començar a organitzar protestes i fins i tot amenaces d'estroncar la producció si no es feia un repartiment més just que compenses el seu augment de productivitat. Endebades.

En Feliu que fa l'orni i les Hisex Brow que diuen prou. Es va armar “la de Dios es Cristo” i va arribar ser tan greu la situació que en Feliu es va veure obligat a buscar un amigable componedor. Però quin va ser la pega més gran per trobar-lo? Doncs senzillament que cap dels advocats que es va oferir, parlava el gallinaci i no hi havia manera d'entendre's.

    En Feliu va tenir una idea ben brillant (aquest cop no va ser la dona): Va posar un anunci a Linkelin que si mal no recordo, deia més o menys així: “Es necessita amigable componedor per establir diàleg entre propietari i un aviram de gallines raça Hisex Brow. Honoraris generosos. Imprescindible parlar el gallinaci”.

Atès que el mon avui s'ha fet petit, no van trigar gaire a trobar la persona idònia per aquest assumpte. Procedia de Bèlgica i parlava francès, flamenc i gallinaci.

Les converses dels primers dies, tot eren flors i violes i quan semblava que ja havien arribat gairebé a una bona entesa, vet aquí que la cosa, ningú sap com va ser, es va anar estroncant i si l'amo i les gallines no van arribar a les mans va ser per la gran perícia de l'amigable componedor (malgrat saber de la gran cultura dels lectors d'aquesta història, prefereixo fer un aclariment que en el cas que estem tractant és de molta importància: no confondre mai componedor amb ponedor que són coses ben diferents).

    Si el lector pacient ha arribat fins aquí, mereix que li seguim explicant el procés

del diàleg tal com va transcórrer:

    Feliu: Sis plau digui-li a tota aquesta patoleia que no cediré ni un gram més del blat de moro que els hi correspon per cap. Digues-l'hi també que si bé és cert que les altres estan més ben alimentades també és ben cert que si no fos així, no em donarien la ració d'ous que necessito per viure.

Componedor parlant amb les gallines: coc, coc, coooc i ccoccoc

La mestre tites de les gallines: coccooc? Ccocccoc i coc! COC, COC I CATACROC, CATACROC!!!

Componedor: Ha sento molt senyor però diuen que per aquí no hi passen que si les companyes no posen prou ous, ells no en tenen cap culpa. Que ja us han dit que estan disposades a cedir fins a tres ous a la setmana si els hi augmenteu el gra però si no... és tan fort senyor que no m'atreveixo ni a traduir-ho.

Feliu: Escolti senyor meu! Que jo el pago per fer la feina i no per jutjar la nostra futura relació. Faci el favor de traduir-me immediatament el que han dit!

Componedor: Vostè ho ha volgut, doncs aquí va. Diuen: VOLEM LA INDEPENDÈNCIA!!!

    En Feliu que mai s'hagués pogut imaginar que arribarien a aquesta situació, després de posar-se vermell com un pebrot i d'engegar els renecs més forts que li van passar pel cap, va tocar el dos d'una revolada. No va tornar al galliner fins l'endemà acompanyat del masover amb una ordre tan severa com definitiva: “Agafes la lona que tenim per protegir el paller i tapes completament la gàbia. Vull que quedin a les fosques fins que rectifiquin!

    Em sap molt greu no poder-vos explicar el final d'aquesta història doncs encara no s'ha acabat. Us prometo que us tindré al corren de futurs esdeveniments.

.