La
gallineta dels ous d'or.
En
Feliu Tonton era gallinaire i ho era per dues raons que es
complementaven: per tradició atès que el seu pare ja ho havia
sigut, així com l'avi i el besavi. Tots ells havien anat conreant
gallines ací i allà i el nostre heroi va heretar tota la saviesa
dels seus ancestres. Com que des que era petit ja va mamar l'ofici,
doncs mai s'havia plantejat fer res més que cuidar gallines. I s'ho
passava d'allò més bé.
Les
cuidava, les alimentava i elles a canvi li donaven uns bons grapats
d'ous que venia al mercat de Calaf que és on es pagaven més bé.
Heus
ací, però que el temps no passa en va i en Felip (perdó, volia dir
Feliu i m'he equivocat) que ja arrossegava un bon grapat d'anys a
l'esquena, va arribar un dia que ve estar a punt d'acabar amb tot i
viure solament de les rendes que li donaven el capitalàs que havia
anat amassant.
Va
ser aleshores que la seva dona, dona havia de ser!, li va donar la
idea que el faria canviar d'opinió i per postres el faria més ric
que mai!: Per què en lloc de tenir tots els galliners dispersos
arreu del país, no fas un gran galliner i hi reuneixis tot l'aviram?
Ja veuràs com millorarà la producció i tindràs més ous que mai.
Pepeta, i com no se m'havia ocorregut abans aquesta idea tan
lluminosa?
Semblava
que la gran idea de la Pepeta li hagués tret deu o vint anys de
sobre. S'hi va posar de valent. Amb l'ajuda dels masovers, va
construir un gran, molt gran galliner i camionades rere camionades,
el va anar omplint. Quin goig que feia, veure aquell bé de Déu de
gallines saltant i ballant. Semblava que estiguessin ben contentes de
fer noves coneixences. Encara que ell, en Feliu no entenia l'idioma
de les seves aus, pels gestes que feia es veia ben clar que feien
gresca de la bona.
Però,
ai, las! La felicitat dels primers dies, es va anar estroncant de tal
manera que no paraven les discussions entre elles i fins i tot manta
vegades acabaven amb lluites aferrissades. Allò no podia seguir
així, baralles a cor que me'n dons i fins que va arribar un moment
que la Pepita (encara les dones) li comentava: Ara veig estimat marit
que és impossible que s'entenguin entre tantes races diferents. Hauries de fer diferents compartiments i
separar les races. Es podran veure però com que no estaran
barrejades, doncs ja s'ha acabat el problema i tornaran a donar tan
ous com feien abans o pot ser encara més.
Ja
tens doncs en Feliu fen cas un cop més a la seva dona. Va crear
disset compartiments on hi va anar instal·lant cada una de les races
que tenia.
Les
Babcock que donaven uns ous ben grossos els hi va fer un apartat ben
espaiós. Per les Jersey tan blanques i grandotes els hi va procurar
un apartament proporcionat a la seva mida. Així va anar distribuint
totes les races intentant acomodar cada una d'elles en el lloc més
apropiat per les seves característiques.
És
clar, ara ja no es barallaven però, ai! Tot a la vida té un però.
Què passava aleshores? Doncs que unes espiaven a les altres i veien
que la productivitat traduïda en número i qualitat d'ous era ben
diferent d'una raça a l'altra.
El
que semblava que tenia que ser la gran solució, al final es va
convertir en un berenar de negres. Resulta que la producció de les
Hisex Brow era marcadament superior a totes les altres races: 25O ous
a l'any! I per si amb això no n'hi havia prou, resulta que a més a
més, fins i tot en Feliu va descobrir que per un procés que tan
sols ell sabia, triturava les closques i un treia un polsim d'or que
feia de ben bon aprofitar.
És
clar, les Hisex Brow van començar a protestar. Al principi solament
es queixaven però va arribar a tal extrem la diferència entre el
rendiment que en treien d'elles i el pinso que els hi donaven, que
van començar a organitzar protestes i fins i tot amenaces
d'estroncar la producció si no es feia un repartiment més just que
compenses el seu augment de productivitat. Endebades.
En
Feliu que fa l'orni i les Hisex Brow que diuen prou. Es va armar “la
de Dios es Cristo” i va arribar ser tan greu la situació que
en Feliu es va veure obligat a buscar un amigable componedor. Però
quin va ser la pega més gran per trobar-lo? Doncs senzillament que
cap dels advocats que es va oferir, parlava el gallinaci i no hi
havia manera d'entendre's.
En
Feliu va tenir una idea ben brillant (aquest cop no va ser la dona):
Va posar un anunci a Linkelin que si mal no recordo, deia més o
menys així: “Es necessita amigable componedor per establir diàleg
entre propietari i un aviram de gallines raça Hisex Brow. Honoraris
generosos. Imprescindible parlar el gallinaci”.
Atès
que el mon avui s'ha fet petit, no van trigar gaire a trobar la
persona idònia per aquest assumpte. Procedia de Bèlgica i parlava
francès, flamenc i gallinaci.
Les
converses dels primers dies, tot eren flors i violes i quan semblava
que ja havien arribat gairebé a una bona entesa, vet aquí que la
cosa, ningú sap com va ser, es va anar estroncant i si l'amo i les
gallines no van arribar a les mans va ser per la gran perícia de
l'amigable componedor (malgrat saber de la gran cultura dels lectors
d'aquesta història, prefereixo fer un aclariment que en el cas que
estem tractant és de molta importància: no confondre mai componedor
amb ponedor que són coses ben diferents).
Si
el lector pacient ha arribat fins aquí, mereix que li seguim
explicant el procés
del
diàleg tal com va transcórrer:
Feliu:
Sis plau digui-li a tota aquesta patoleia que no cediré ni un gram
més del blat de moro que els hi correspon per cap. Digues-l'hi també
que si bé és cert que les altres estan més ben alimentades també
és ben cert que si no fos així, no em donarien la ració d'ous que
necessito per viure.
Componedor
parlant amb les gallines: coc, coc, coooc i ccoccoc
La
mestre tites de les gallines: coccooc? Ccocccoc i coc! COC, COC I
CATACROC, CATACROC!!!
Componedor:
Ha sento molt senyor però diuen que per aquí no hi passen que si
les companyes no posen prou ous, ells no en tenen cap culpa. Que ja
us han dit que estan disposades a cedir fins a tres ous a la setmana
si els hi augmenteu el gra però si no... és tan fort senyor que no
m'atreveixo ni a traduir-ho.
Feliu:
Escolti senyor meu! Que jo el pago per fer la feina i no per jutjar
la nostra futura relació. Faci el favor de traduir-me immediatament
el que han dit!
Componedor:
Vostè ho ha volgut, doncs aquí va. Diuen: VOLEM LA
INDEPENDÈNCIA!!!
En
Feliu que mai s'hagués pogut imaginar que arribarien a aquesta
situació, després de posar-se vermell com un pebrot i d'engegar els
renecs més forts que li van passar pel cap, va tocar el dos d'una
revolada. No va tornar al galliner fins l'endemà acompanyat del
masover amb una ordre tan severa com definitiva: “Agafes la lona
que tenim per protegir el paller i tapes completament la gàbia. Vull
que quedin a les fosques fins que rectifiquin!
Em
sap molt greu no poder-vos explicar el final d'aquesta història
doncs encara no s'ha acabat. Us prometo que us tindré al corren de
futurs esdeveniments.
.
