Yahvé (
que traduït al castellà, vol dir: ahora viene).
La solitud és
dolenta fins i tot pel mateix Yahvé que després de trilions de
segles que gronxava la seva Divinitat pels espais infinits, va
prendre una decisió irrevocable: crearia un éssers celestials que
li darien conhort. Junts farien excursions, cantarien o senzillament
xarrarien sobre la millor manera d'endreçar la llar sideral. Tan
il·lusionat estava amb la seva idea, que, amb les presses no va
reparar que entre els milers d'àngels i arcàngels que feia sortir
del no res, no tots eren de bona mena. N'hi havia uns quants, molt
pocs, és veritat, que un cop es van sentir bells i poderosos
volgueren agafar les regnes del principat. Ah no! Això sí que no!
Per aquí no hi passo, que es va dir Yahvé en el seu moment més
furiós.
Un cop
calmats els ànims i atès que la seva misericòrdia és infinita, no
els podia pas penjar o fer desaparèixer. Aquesta crueltat no hi
cabia a la seva infinita perfecció. Va trobar la solució que li va
semblar més adient: enviar-los al lloc més esquifit i més
insignificant del seu Univers. Es tractava d'una petita boleta
perduda al bell mig d'una galàxia que un cop contades les seves
estrelles, així, pel boc gros, venien a ser al voltant d'unes
300.000 milions. De la boleta en va dir Terra (que en llenguatge
antic vol dir poca-pena) i per reblar el clau la va dotar
d'una especie d'atracció (ara els moderns en diuen gravetat) que
feia impossible la seva fuita.
Als arcàngels
rebels els hi va costar Déu i ajut aclimatar-se a un mitjà tan
hostil. Tenien un seguit de sensacions que mai havien experimentat al
cel: gana, molta gana, sed, molta sed i un fred que esquerdava els
ossos a l'hivern i al estiu una calor que els posava a quasi bé a
tots molt morenos. A uns més que els altres, és clar, els
que ho van patir més van ser els que van anar a parar al sur on
només hi havia sol i sorra. I van quedar, ja per sempre, negres del
tot.
Aquella
patuleia,un cop ben aclimatats i per frenar la baralles que ja eren
el pa de cada dia, es van veure obligats a nombrar un cap que tant
fes de guia com de dictador. Alguns, els més innocents pretenien fer
eleccions (quina candidesa!), els altres es van apinyar intuïtivament
amb el més fort que, ben segur, ja heu endevinat, era en Llucifer.
Bell, alt, ben plantat, amb mirada penetrant i amb un dit que ai! del
pobre al que senyalava; havia begut oli!
En Llucifer
per oblidar la gran desfeta celestial, el primer que va fer va ser
canviar-se el nom. Després de pensar-s'ho un bon quart d'hora va
decidir que es diria SATANÀS que sonava a molt més dolent que
l'altre.
Com ja tothom
sap, la missió del nostre Satanàs és promoure la maldat a la terra
i val a dir que si per aquesta feina hi hagués un premi Novel, ell
se'l hauria fet seu un reguitzell de vegades. Quantes operacions ben
reeixides al llarg del segles des que ell és aquí! És clar, en
honor a la veritat, cal dir-ho tot. Des que començà va capir que
amb els quatre desgraciats que van fugir amb ell, poca cosa podia fer
i va dedicar una bona part del seu temps a nombrar secretaris entre
els humans, braços auxiliars que entenguessin bé la seva causa i la
practiquessin quasi tan bé com ell mateix. L'historia ens explica
manta vegades com va estar encertat en escollir els seus
col·laboradors: Papes a petades, Generalíssims per parar un tren,
Emperadors a cor que me'n dons, Dictadors de l'alçada d'un campanar,
Capitalistes que explotaven als morts de gana, i unes quantes
femelles tan poderosament atractives, que feien fer disbarats al més
sant. I tot plegat sense parlar de la morralla que també en feien de
ben grosses. A l'historia n'hi ha a basar de col·laboradors seus. No
acabaríem mai més!
Per no
allargar l'historia del nostre heroi, des que va ser deportat que
seria llarga
i crearia
gran embolics als lectors, ens cenyirem a les darreres que coneixem i
que, com veureu, són ben sucoses.
Yahvé, un
cop acabada la feina d'escampar els seus àngels per l'univers, un
bon dia va crear l'home i la seva dona (és a dir, per entendre'ns,
eren com àngels però sense ales i amb sexe) i els hi va posar un
jardí que donava goig de veure i on hi havia entre milers d'arbres
fruiters, i entre tots, un pomer que era una gloria. Els va avisar:
“Veure-l sí”, els hi va dir, “però de menjar-ne, res de res!”
I aquí el nostre heroi malvat (ja es deia Satanàs aleshores) és on
va començar a trobar feina: “No sigueu carallots!”, els va dir.
“No li foteu cas. Com aquestes pomes no en trobareu en lloc més!”
“Ep, Satanàs” que diu l'Adam, “que el mestre ens ha dit que
d'això ni parlar-ne”. “Ho veus Eva quin marit més pàmfil has
trobat? Tu no li facis cas i agafa aquesta que penja sucosa. No veus
que està demanant que te la mengis?” “Adam, tio, que jo tinc
gana i segur que aquesta serp (satanàs disfressat) té més raó que
un sant”. I aquí la van fer grossa: la poma, és veritat gairebé
els hi feia l'ullet, i Eva, sempre ha de ser Eva, li va endegar un
bona caixalada. La veu de Yahvé no es va fer esperar: “Que cony
heu fet desgraciats! I ara que tinc que fer jo amb vosaltres dos? Au,
aneu en nom de Déu i a partir d'ara us haureu de guanyar les
garrofes”.
Els dos
alhora van deixar la pomera corre-cuita i van buscar adelerats una
figuera, No per les figues però sí per les seves fulles que
amagaven les vergonyes amb una certa elegància.
Aquell
matrimoni feliç fins aleshores, es van haver d'espavilar i buscar la
manduca arreu. Tan punyent va ser el dia a dia que el matrimoni va
estar a punt de fer aigües i ja parlaven de divorci (sortosament a
l'època encara no hi havia advocats). Els quedava un xic de seny,
però, i van arribar a la conclusió que si es separaven tot se
n'anava en orris. Va ser aleshores que feliçment van descobrir el
sexe i a fe de Déu que si van posar tan seriosament que en pocs
mesos van tenir dos hereus. Al gran al batejar-lo li posaren el nom
de Caïm (que amb l'idioma de l'època vol dir “mala peça”) i al
segon que els va sortir més escanyolit li van dir Abel ( que vol
dir, mitja cerilla).
Sort que Adam
i Eva van tenir més fills i més filles (la Bíblia no en parla gens
però no cal ser gaire llest per capir que si només haguessin tingut
els dos germans, ens hauríem quedat tots sense feina. I sort hi va
haver, atès que els dos primers estaven tot el dia a la grenya.
L'Abel que era el preferit de la seva mare, era un burxeta i es
passava el dia emprenyant a Caïm. Aquest, que la veritat sigui dita,
tenia molt mala llet, un dia va agafar tanta rabia que li va fotre
una hòstia (bé, a aquella època encara no s'havien inventat, però
és una manera de fer-se entendre el que escriu aquest relat) que va
deixar a Abel ben apallissat. El van portar corre-cuita a urgències
però van arribar massa tard. En Caïm que va veure que l'havia feta
grossa, va pensar que el millor era fugir per cames. I així ho va
fer. Va agafar un parell de bones mosses i va marxar tan lluny enllà
i no se'n va saber d'ell res més fins al cap d'uns quants segles.
Va tenir
descendència, un grapat de generacions, amb la mala llet que tots
van heretar els gens del creador de la dinastia. Els uns els l'hi
fotien al porró
a cor que
me'n dons, els altres tornaven a les tantes de la matinada després
d'unes bones ballarusques a les discoteques. Els més agosarats no
deixaven el canut ni per dutxar-se. Total, els descendents de
l'occidor, van ser un poble dolent malgrat que fins aquest moment,
això cal dir-ho ben alt, no van fer mal a ningú. (ep! Que se
sàpiga!).
No tot va ser
tan penós aleshores. Set, un dels fills dels nostres primers pares,
era un bon noi i es va casar – cal endevinar-ho?- amb una xicota
que valia un Potosí. Un cop casat com manen les escriptures, no van
parar de tenir fills i filles que es van escampar arreu del món.
Però, veieu
si el món es petit, que per aquelles casualitats que es donen molt
de tant en tant, es van trobar amb els descendents de la branca
malvada. Ai! aleshores! Els primers segles poc que va passar res però
mentre passaven els anys, es van anar barrejant els un amb els altres
i aquí la van armar grossa. Tan grossa que no hi havia per on
agafar-ho. Pecats a manta; de petits, de grossos, de més grossos.
S'ho passaven tan bé que es veia clar que allò no podia durar. Es
veia venir, s'ensumava: per fi, Yahvé s'hi va ficar de nou.
Després de
buscar i remenar ací i allà, no en va trobar ni un pam de net. Bé,
tampoc cal exagerar; en un racó mig perdut de les terres que avui en
diem Mesopotàmia, hi havia un bon home que sense dir res a ningú,
sense fer cap soroll, va aconseguir no quedar contaminat de tanta
maldat. Ell feia la seva feina, es llevava de bon matí, anava els
seus conreus i bo i passejant el bou aconseguia les collites per
mantenir a la seva família que, tots plegats eren gairebé tan bona
gent com ell.
Escolteu Noè,
que els va dir Yahvé, he pensat que en faré una de ben sonada, però
atès que tu i la dona ja heu arribat a la maduresa (Noé rondava els
600 anys) i sou bona gent, no us emprenyaré. Mireu, us diré el que
heu de fer: construïu una barcassa, que sigui ben grossa eh? Perquè
hi heu d'enquibir una parella de tots els animals que corren pel món
i quan la tingueu feta i tots ben instal·lats a dintre, deixaré
anar l'aixeta d'aigua que rajarà tant que tot, vull dir tot eh?
quedarà completament negat. En Noè que mai ho haguera dit de Yahvé,
va quedar esgarrifat, va mirar de reüll a la seva dona que no
entenia res i no els va quedar més remei que posar-s'hi de valent.
El primer que van fer va ser intentar concretar un inventari de tots
els animals de la terra per calcular, ni que fos aproximadament les
dimensions de la barca. Dos elefants, dues girafes, dos hipopòtams,
dos rinoceronts, dues guineus, dos lleons, dos tigres, dues panteres
i seguien i seguien i no acabaven mai de comptar tot el que hi havia
al món. Pel cap baix, a aquella època hi podien haver un bon milió
d'espècies. Milers i milers de parelles de tot: aus, papallones,
mosquits, gripaus, abelles i no acabaven mai de comptar. Menys mal
que els dinosaures ja no hi són, si no..., es deien entre ells. Com
ens ho farem Yahvé? Preguntaven desesperats. Si la dona i jo ni tan
sols sabem nadar? I mai, allò que es diu mai hem construït ni una
barqueta petita per jugar-hi els nens i aquesta que hi hem d'enquibir
a tot el que viu, tindrà que ser més gran que el camp del Barça,
que comptat així per alt, hi caben uns cents mil culers (ja
aleshores, el Barça era conegut arreu). Noè, Noè, que contesta
Yahvé mig emprenyat. Poseu-vos a la feina i ja veureu com tot anirà
sortint.
En Noé que
era un home practic, va començar a prendre les decisions que calia
per arribar a bon port: A Sem li va fer estudiar enginyeria naval, a
Cam al va decantar cap a la veterinària (per si algú es posava
malalt durant la travessa) i per fi a Jafet el va obligar a estudiar
psicologia atès que preveia que l'enrenou de
tota aquella multitud podria portar certes complicacions, fins i tot,
pensava, violentes. A la seva dona la va fer responsable de la cuina
i ell, que per això era el cap, ho supervisaria tot.
Mentre feien
el recompta dels llogaters de la barca, a ell i a la seva dona els hi
va entrar un dubte al que no hi trobaven solució. Tan gros va ser el
problema que tenien davant seu, que no van tenir més remei que
elevar les seves oracions al gran Yahvé. “i amb els peixos que fem
Senyor, els hem d'enquibir també a la barcassa? Mira Noé, que els
hi diu el Senyor: Si em tornes a fer una pregunta tan estúpida com
aquesta, et retiro l'amistat. Va ser aleshores que van sentir com un
llum es ficava en el seu intel·lecte i van veure clar que no, que
als peixos no calia ficar-los dins. Ells ja sabien nadar i
s'espavilarien sols pel seu compte.
Fi de la
primera part.
